dilluns, 18 de maig de 2015

Article de Manel Larrosa al diari Sabadell

Un relat gran de país

Seria un gran avenç posseir un discurs públic compartit en el qual Catalunya i la capital Barcelona dialoguessin de forma coherent, essent l’una l’expressió de l’altra, com la manifestació d’una mateixa realitat llegida a escales diferents. La màxima concentració humana no resultaria sinó un punt singular, una expressió d’aquell continu de densitat que va de la capital mateixa fins l’extrem més llunyà de l’Alt Pirineu.

Llavors podríem dir sense contradicció que CAT=BCN, perquè no caldria traçar una frontera entre una realitat i l’altra sinó que les podríem entendre en continuïtat. De fet, quan viatgem pel món sovint diem que som de Barcelona. I la Generalitat mateixa, a Pequín, va muntar una exposició amb el títol: “Catalunya, el país de Barcelona”. Res a dir. Millor saber aprofitar una bona marca que fer-nos embolics.

Ja els historiadors i geògrafs van senyalar el punt singular de Barcelona, situat al final de les valls del Llobregat (i Cardener) i el Besos (més Congost i Ter) per explicar la formació històrica de Catalunya i la relació entre país interior i façana de mar. Només la política de fa un temps va tendir en alguna ocasió a llegir ambdues realitats com a contraposades, quan es va teoritzar que en el futur serien decisives les ciutats i no les nacions. Però aquesta no és sinó una visió limitada, sobretot perquè les regions del futur són molt grans, sovint majors que Catalunya i perquè aquest país és també una ciutat. No endebades la formulació de la “Catalunya ciutat” era la visió d’una Catalunya de ciutats i al mateix temps d’un país urbà.

Una capital integrada en les diferents escales de país és una ciutat amb 1 milió (i escaig) de població, un Barcelonès al voltant dels 2, una ciutat contínua de 3, una regió entre els 4 i fins els 5, un àmbit de la gran àrea
del transport (ATM) amb 6 i un país sencer de 7 milions de persones. La capital ha de jugar a totes aquestes escales, no solament a una d’elles, ni menys magnificar una relació preferent amb la seva rodalia metropolitana (la ciutat contínua). 

La qüestió és que entre l’escala 5 i la 7 hi ha totes les vegueries, 37 comarques, i més de 800 municipis per només dos milions d’habitants, mentre que entre l’escala 3 i la 5, també amb dos milions d’habitants, hi ha una enorme perifèria que demana reconeixement. Un espai que mereix profunditat, com n’hi ha entre les dimensions 5 i 7. Aquesta perifèria és el Maresme, el conjunt del Vallès i el Baix Llobregat, tot i que el seu Delta ja és plenament ciutat continua.

El respecte a la complexitat de la perifèria de Barcelona s’ha d’entendre per superar una dialèctica errònia, la qual, a través de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, (AMB), emfatitza la immediatesa de la capital, la ciutat olímpica, en contra del més enllà. És negatiu que el discurs del ser de la capital se sostingui sobre el no ser de la serva perifèria. Una perifèria que resulta no és banal sinó la principal concentració productiva del país i del sud d’Europa.

La història gran de país consisteix en ordenar la perifèria de Barcelona i al mateix temps les regions (o vegueries) del país com espais amb sentit propi i no solament com a gradual distància respecte Barcelona. Les regions són projectes econòmics i ambientals, perquè els territoris sustenten geografies físiques i humanes entrelligades. I aquestes són les identitats que el conformen. L’Ebre, les Terres de Ponent, el Camp de Tarragona, el Penedès, la pròpia regió de Barcelona, Girona i Costa Brava, l’Alt Pirineu i, segurament, el Llobregat i Cardener i l’àmbit dels Alts Ter i Fluvià. Aquestes regions, tot i que menys poblades, són comparables en complexitat a la regió de Barcelona. I aquesta estaria formada per tres espais corredor: una costa al Maresme, una vall interior de moltes rieres al Vallès i una vall plenament fluvial al Baix Llobregat, acabada en un Delta lligat al Pla de Barcelona, sense frontera mútua i només amb la fita de Montjuic com singularitat puntual.

El país és una nació de ciutats i pobles i per això ho és de comarques, que són eines properes als municipis i que tenen sentit com espai geogràfic de rodalies de mercat, abans setmanal avui diari. Ara, però, el país s’ha fet més complex, ja que conté tres àrees metropolitanes: la ciutat continua de Barcelona i la seva vall del Llobregat; el corredor del Vallès, i el Camp de Tarragona. I aquestes Àrees les hem d’entendre com comarques complexes.

El projecte del relat de país és un projecte de desenvolupament assentat sobre geografies diverses, sobre un joc d’identitats formades per gent, geografia i economia. I ara, en un moment en què el país aspira a fer-se gran i sobirà, el treball de definir les identitats regionals forma part de la construcció del futur, talment com el mapa comarcal fou una fita en la República, una eina d’Estat que Catalunya dissenyava amb voluntat de ser, un consens intern, una imatge on reconèixer-nos. Una imatge que avui construiria la plena integració entre capital i país, amb regions com òrgans vius i no com a simples perifèries d’un astre rei. Com veiem, el debat territorial és ple d’analogies, algunes de les quals poden ser molt reductores, de forma que no hi ha cap altra sortida que crear-ne d’alternatives.

“És profundament negatiu que el discurs del ser de la capital se sostingui sobre el no ser de la seva perifèria”.

Aquesta entrada va ser publicada en Opinió.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada