Article d'Eduard Jiménez, Economista i consultor en polítiques públiques
Una anàlisi de l’evolució de la quota TPC en els diversos àmbits metropolitans
La mobilitat metropolitana i la construcció de la ciutat real inclusiva
Un cop superada fa un parell d’anys la fita del mil milions de viatges en el sistema de transport integrat i a l’espera de la solució de la T-Mobilitat, la mobilitat metropolitana ha viscut aquests dies la presentació del Pla de Rodalies i l’aprovació inicial del pdI de l’ATM, presentats i saludats com l’escenari d’una salt endavant en lac apacitat de les infraestructures i serveis de mobilitat d’oferir una resposta suficient i de qualitat a uns dels fenòmens més complexes i estratègics de la vida urbana: la mobilitat és alhora el recurs
d’accés a les oportunitats i un dels vectors ambientals centrals pel seu impacte en la qualitat de l’aire i en el consum energètic.
Els precedents, potser no cal dir-ho, no són gens estimulants. I les dades són tossudes, molt tossudes. Entre 2009 i 2019, els desplaçaments totals a la RMB es van incrementar un 16%, mentre que els desplaçaments en transport públic ho feren un 10%. La quota modal del TPC va caure del 19,63% al 18,58%. La taula mostra com aquesta proporció es força constant amb una mitjana un xic per sota del 20%
No és aquesta l’ocasió d’analitzar els factors principals d’aquesta evolució, molts dels quals s’albiren en els mateixos estudis realitzats per l’IERMB . Ens volem ara centrar en contrastar fins a quin punt aquest sostre s’explica, ni que sia en part, per la baixa presència del transport públic més enllà del nucli central metropolità, veient si les dades ens donen alguna pista al respecte.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada