Article de Manel Cunill i Llenas a Diari de Sabadell

La bioregió del Vallès

 (Article publicat al Diari de sabadell, dilluns 25 de maig de 2015)

El Vallès ha estat, és i serà una realitat ambiental, territorial i orgànica que no entén de divisions i segregacions administratives. I encara menys, de disputes de campanar o de les multicapitalitats reivindicades, i algunes atorgades, d’ençà de la recuperació de les institucions democràtiques. D’altra banda, tampoc no és el pati del darrere de la Gran Barcelona; aquesta il·lusió de megalòpolis que s’ha postulat, reiteradament, des de la segona meitat del segle XX per part de diferents factòtums sociopolítics de la ciutat comtal i rodalia. Una visió urbana on s’imagina el territori de l’altra banda de Collserola, o més enllà del Llobregat i el Besòs, com un conjunt de polígons, carreteres i autovies més o menys endreçat al servei de l’entitat Barcelona.

La bioregió del Vallès és, en realitat, una plana agrícola i arbrada delimitada per les serralades litoral i prelitoral des del Llobregat al Tordera. Un espai vertebrat per rius i rieres que han condicionat, des de fa segles, els assentaments humans. Un territori on el 74% de la seva superfície està formada per espais naturals agraris i forestals, i una trama de ciutats i pobles que ocupen prop de 37.000 hectàrees, bàsicament situada a la plana. Aquesta realitat urbana unida o separada per més de 106.000 hectàrees de natura, d’asimetria fluvial i a redòs dels turons i timbes és el que li dóna al Vallès una identitat pròpia i diferenciada d’altres espais o bioregions metropolitanes. Ara bé, aquesta identitat no només és ambiental sinó també cultural. Al llarg de la història, milers de relacions i d’intercanvis

Article de Joan Saborido a Diari de la Creu Alta (maig 2015)

El Vallès vist des de la Creu Alta

 

Fa dies que hi ha un tema que està agafant una forta volada: el futur territorial del Vallès. I el tema ens toca de ple, doncs Sabadell i la Creu Alta estan situats al bell mig d’aquest territori i hauríem de tenir molt a dir i que aportar a aquest debat.

El Vallès no és una comarca “normal”. Ho és des del punt de vista geogràfic, doncs l’espai està clarament delimitat per les dues serralades –Litoral i Prelitoral-, la Tordera i el Llobregat, amb el Besòs al mig recollint aigües de riuets i rieres, entre ells el Ripoll.

Però el nostre estimat Pau Vila ens el va dividir en dos, perquè ell també considerava elements socioeconòmics, tal com eren els punts de mercat on s’hi podia anar i tornar en carro en una sola jornada. Per això Caldes va quedar al mig, doncs els era igual venir a Sabadell o anar a Granollers.

Però el món, i el Vallès, han canviat, i molt, des que Pau Vila va establir els seus criteris.

I al Vallès ja no hi ha carros i els mercats han quedat àmpliament superats. Avui tenim unes fotos de satèl.lit que ens segueixen mostrant clarament aquella comarca natural de sempre, sense solució de continuïtat entre l’Occidental i l’Oriental; i sobre tot ens mostren uns grans nuclis urbans i industrials. Alguns d’antics: Terrassa, Sabadell i Granollers, i d’altres de nous i també molt importants: Sant Cugat, Rubí, Cerdanyola, Barberà, Mollet, Parets, Sant Celoni. I si mirem la foto nocturna, veiem llum per tot arreu, doncs bona part d’aquest espai te una estructura clarament metropolitana, al voltant de la gran Barcelona, i uns eixos que el vertebren: la B30 i la C58. I nosaltres, creualtencs i sabadellencs al bell mig d’aquest entrellat.

Tot això fa que el Vallès no sigui una comarca “clàssica”, com ho son tantes altres, amb un sol nucli principal que l’impulsa i concentra serveis; sino que és un espai territorial molt més complex. I a més és la frontissa entre la Barcelona oberta al món i la Catalunya interior, és també la fàbrica d’aquest gran aparador barceloní. És –i sovint ho oblidem- el cluster industrial multisectorial més important del sud d’Europa. I a més és un lloc que conserva una qualitat medioambiental que fa que la gent el valori molt i hi vulgui viure.

I aquest espai, tan dinàmic, tan important per a tot el país, te moltes veus, moltes opinions, moltes propostes ... però ningú que les unifiqui, que les defensi amb criteri i autoritat davant les instancies

Article de Manel Larrosa al diari Sabadell

Un relat gran de país

(Article publicat al Diari de sabadell, dilluns 11 de maig de 2015)

Seria un gran avenç posseir un discurs públic compartit en el qual Catalunya i la capital Barcelona dialoguessin de forma coherent, essent l’una l’expressió de l’altra, com la manifestació d’una mateixa realitat llegida a escales diferents. La màxima concentració humana no resultaria sinó un punt singular, una expressió d’aquell continu de densitat que va de la capital mateixa fins l’extrem més llunyà de l’Alt Pirineu.

Llavors podríem dir sense contradicció que CAT=BCN, perquè no caldria traçar una frontera entre una realitat i l’altra sinó que les podríem entendre en continuïtat. De fet, quan viatgem pel món sovint diem que som de Barcelona. I la Generalitat mateixa, a Pequín, va muntar una exposició amb el títol: “Catalunya, el país de Barcelona”. Res a dir. Millor saber aprofitar una bona marca que fer-nos embolics.

Ja els historiadors i geògrafs van senyalar el punt singular de Barcelona, situat al final de les valls del Llobregat (i Cardener) i el Besos (més Congost i Ter) per explicar la formació històrica de Catalunya i la relació entre país interior i façana de mar. Només la política de fa un temps va tendir en alguna ocasió a llegir ambdues realitats com a contraposades, quan es va teoritzar que en el futur serien decisives les ciutats i no les nacions. Però aquesta no és sinó una visió limitada, sobretot perquè les regions del futur són molt grans, sovint majors que Catalunya i perquè aquest país és també una ciutat. No endebades la formulació de la “Catalunya ciutat” era la visió d’una Catalunya de ciutats i al mateix temps d’un país urbà.

Una capital integrada en les diferents escales de país és una ciutat amb 1 milió (i escaig) de població, un Barcelonès al voltant dels 2, una ciutat contínua de 3, una regió entre els 4 i fins els 5, un àmbit de la gran àrea

Article de Francesc Casañas al Diari Sabadell

L’espai agrari i silvícola al Vallès

 (Article publicat al Diari Sabadell, dilluns 4 de maig de 2015)

El Vallès és una zona geogràfica delimitada per serralades que li fan de frontera, i només oberta al seu entorn per les valls fluvials. La seva climatologia benigne ha afavorit una vocació agrícola sostinguda que li ha permès després fer el salt a la indústria, donada la seva proximitat a vies importants de comunicació. Com en tants d’altres indrets la transformació industrial ha estat territorialment anàrquica, i això ha conduït a la lenta agonia de l’agricultura i la silvicultura. La disminució de les superfícies dedicades a aquestes dues activitats i, especialment la fragmentació, han deixat el Vallès no urbà més com un museu del passat que com una realitat viva i funcional.

Amb aquest esperit museístic alguns municipis han reservat espais agrícoles puntuals a les rodalies de l’espai edificat. Per motius d’escala aquest tipus d’espais recullen una suma de bones intencions, però no aconsegueixen reeixir com a unitats productives autosuficients. Aquest aspecte és clau. Difícilment tindrem un país endreçat si no aconseguim que l’espai no urbanitzat hagi de viure subvencionat. Si volem que aquest espai persisteixi hem de ser capaços d’analitzar les seves necessitats, els seus problemes, les dimensions de la propietat, la emprenedoria al seu voltant, quantificar el benefici que genera o podria generar, etc. Alguna cosa falla quan una població nombrosa que es queixa de que els productes que menja no són bons, no aconsegueix donar vida a

Editorial del número de primavera-estiu de la revista Vallesos.

Un Vallès i molts Vallesos

Quan Vallesos va aparèixer per primer cop el maig del 2011, dèiem que naixíem amb l'objectiu de glossar el patrimoni vallesà en un sentit ampli, donant també joc a persones, entitats i llocs que identifiquen aquestes contrades i volent "difuminar la ratlla que divideix el nostre territori en una banda occidental i una d'oriental". De llavors ençà, les moltes vegades que als responsables d'aquesta singular revista-llibre semestral se'ns ha demanat si de Vallès n'hi ha un o dos, hem reiterat sovint -com també hem explicat en fòrums de debat- que, de fet, de Vallès n'hi ha un o, en tot cas, molts més de dos. Perquè és un espai molt ben delimitat geogràficament -amb una gran plana vallesana ondulada, encerclada per serralades muntanyoses-, que alhora és ple de diversitat territorial i de pluralitats socials i culturals. I per això ens va agradar tant el nom de Vallesos, que ha fet fortuna i que s'ha anat escampat cada cop més com una denominació d'aquestes contrades.

Darrerament ha pres molta volada la proposta llançada per la plataforma Fem Vallès de caminar cap a una unificació comarcal administrativa, amb l'objectiu de gestionar aquest espai amb una mirada molt més conjunta i més eficientment, per evitar que continuï sent tractat com a pura perifèria barcelonina. I és un debat viu i carregat de sentit, com també ho és que quatre pobles fins ara vallesans passin a ser integrants de la nova comarca del Moianès, amb sis municipis més -fins ara del Bages i Osona- d'aquell altiplà elevat que forma un conjunt natural.

No ens reca gens de reconèixer que aquesta mateixa publicació que
teniu a les mans és en part filla de les reflexions de l'associació Via Vallès, formada per professionals diversos amb sensibilitat

Manel Cunill i Llenas: Quatre notes de l'actualitat ambiental i altres lletres.

Tot per la vianda 

 (Article publicat a La Vanguardia, dilluns 30 de març de 2015)

Vivim en ciutats gràcies al fet que la humanitat va aprendre a conrear la terra, emmagatzemar el gra i domesticar certs animals. Tot plegat va començar fa més de 7.000 anys a Mesopotàmia i des de llavors ha plogut força a les 1,5 bilions d’hectàrees de terres agrícoles que cultivem ara. Avui podem comprar centenars de tones de blat de moro del Brasil i recollir-lo al port de Barcelona o Tarragona. Amb un clic o una trucada es pot adquirir aquesta i altres “comodities” agrícoles que permeten, per exemple, fabricar el pinso per a una explotació ramadera de la plana de Vic. Aquest és un fotograma de la pel·lícula del que podríem anomenar la globalització agroalimentària. Es demanden milers de tones de matèries primeres que ja no es produeixen en els nostres camps per engreixar animals que s’exportaran a l’altra punta del món. A quin preu? El que fixen corporacions, operadors i llotges de cotització situats a milers de quilòmetres de les explotacions agràries. La dependència i la manca de sobirania a l’hora d’adquirir les matèries primeres i de vendre la producció agrària aboca molts agricultors i ramaders a un elevat grau d’incertesa. A més, en l’actualitat l’estructura productiva agrària està més adreçada a produir grans quantitats per a tercers que no pas abastir o accedir directament al mercat de proximitat. D’altra banda, també s’ha simplificat i concentrat la indústria capaç d’absorbir el producte agrari amb el conseqüent impacte sobre el preu de compra als agricultors. Lògicament no podem generalitzar, però sí apuntar que tot plegat se sustenta en un cert equilibri precari poc recomanable on el pagès és la baula més feble. Tot plegat, albira l’inici d’una nova etapa d’iniciatives i projectes agraris que consolidaran una nova estructura de producció d’aliments.

Probablement, l’agroecologia pot ser el bressol d’una nova

El sector primari al Vallès

L’actual crisi econòmica i sistèmica  ens porta a revisar el nostre estil de vida, aquesta crisi no és un parcial, és global i també ecològica, afecta a tots els aspectes de la societat, els recursos, l’alimentació, el transport, la producció, la urbanització dels espais,....La nostra cultura i civilització ignora que som dependents dels ecosistemes i interdependents.

Necessitem una nova visió i organització territorial, tendent a recuperar l’equilibri amb la biosfera i saber utilitzar la recerca, la tècnica, la cultura, l’economia i la política per avançar cap aquest fi, construir democràticament alternatives respectuoses amb la dignitat humana, l’ecologia i l’energia, ens cal trobar noves estratègies energètiques i de bioeconomia que contribueixin a reduir la dependència exterior i de combustibles fòssils.

El conjunt del Vallès és un mosaic de paisatge resultat de l’activitat humana i en bona part del sector primari, aprofitament forestal, pastures, agricultura i ramaderia, que comporta  una biodiversitat importantíssima i un paisatge característic de la plana del Vallès i serres limítrofes,  que s’ha de preservar i posar en valor, amb les seves funcions ambientals, de lleure, socioculturals, de provisió de recursos i aliments, essencials per la vida, que regulen el cicle de l’aigua, protegeixen de l’erosió, ajuden a regular el clima i a mitigar els efectes del canvi climàtic.

Tant els boscos, com els camps agrícoles i espais oberts tenen una dimensió productiva, són font d’energia, biomassa, fusta, aliments de proximitat,... contribueixen a reduir la dependència d’hidrocarburs i fer de motor de l’economia local i l’aprofitament sostenible dels recursos renovables i locals.

Planificar i ordenar l’ús del sòl, posar en producció els espais naturals del Vallès, comportaria una activitat productiva i econòmica lligada al territori , amb persones arrelades a aquests espais, proveïdores d’aliments i recursos de proximitat, valorats per una ciutadania conscient i que junts posarien en valor i defensarien aquesta producció local de qualitat i un paisatge que ens dóna identitat i qualitat de vida a les ciutats i pobles del Vallès.

Via Vallès, Març 2015