Quan ens movem per territori urbà, utilitzem els carrers, les avingudes, els passeigs i les places. Aquests són espais públics que la ciutadania dedica a estructurar l’habitatge, la sanitat pública i també serveixen per donar suport a una infinitat d’infraestructures de funcionalitat i sobretot de mobilitat. Des de temps pretèrits, els arquitectes o els que ostentaren el poder han vetllat per a definir diferents dissenys per articular les urbs. La història ens ensenya quins criteris han estat preferents atenent principis de cultura, de defensa, de religió o de clima. Avui gaudim d’aquells encerts o dels mals dissenys i, si es dóna el cas que volem refer les disfuncionalitats de l’estructura urbana que hem heretat, sovint hem d’utilitzar molt d’enginy i també recursos jurídics i dineraris per a la millorar l’ordit i la trama del plànol urbà.
Una altra cosa és el que passa al territori lliure, que és el que suporta l’activitat agrària i la vida rural: en aquests territoris les artèries de territori han estat regides més per la topografia, les valls i els rius, que per la racionalitat d’utilitzar la línia recta. El pendent sempre ha estat un inconvenient...
La legislació sobre camins
Solament cal recordar que en temps de la Mancomunitat de Catalunya (1921) ja es va fer una compilació de dret consuetudinari sobre aquesta matèria, i em refereixo al Costumari Català, volum II, Costum sobre termenals, camins i aigües en terres de pagès. Aquest document, de quasi 100 anys, ens diu: Els costums que aplega són d’alt interès per a tothom que tingui terra de pagès o que, encara que no la tingui, hi hagi d’intervenir; perquè les qüestions a les quals fan referència atenyen fins i tot a aquell que es limiti a travessar-les fent via enllà.
Avui hi ha lleis i molta doctrina jurídica sobre aquesta matèria (els camins). Les qüestions que sempre han preocupat és la traça o el manteniment, però sobretot el que impliquen sobre la propietat, els termenals i els usos. Això ha ocasionat, sovint, malentesos entre propietaris (privats o públics) i usuaris i també molts plets.
La complexitat urbanística, la pressió antròpica de moltes àrees del nostre país, ha provocat la necessitat de començar a establir models i nous dissenys que facilitin la gestió del territori tant per als habitants de dins de l’espai lliure com per als de l’espai urbà, seguint el criteri que el municipi és un TOT i la ciutat–territori un ecosistema integral, perquè l’un sense l’altre crea inestabilitats de convivència, de gestió del medi i de pervivència del propi ecosistema. Les ordenances municipals i la llei d’accés al medi natural no han estat prou eficients a l’hora d’ordenar el medi, com es pot contemplar massa freqüentment.
El Premi Catalunya Territori Enric Lluch, 2016
Un dels reptes actuals del la planificació del territori lliure és la recerca d’elements que permetin integrar aquest amb l’espai urbà, com un tot. De fet, el dret urbanístic ho té previst i ens trobem dins de les finalitats de l’aplicació de l’article 67 de la Llei d’Urbanisme de Catalunya i la seva modificació Llei 3/2012, i també s’ajusta a aquesta necessitat d’ordenació el text del Pla Territorial Parcial de la Regió Metropolitana, que preveu expressament el desenvolupament del sòl no urbanitzable i concretament de la xarxa de camins mitjançant un Pla Especial Urbanístic.
Aquest és l’objectiu del Pla especial de camins de Sabadell. Un avantprojecte que té la pretensió de ser patró per a d’altres municipis i que consisteix en la recuperació d’antics camins i crear-ne de nous formant una xarxa dedicada únicament a velocitats lentes com la bicicleta o a peu, però posant en valor el medi i donant oportunitats als residents en l’espai lliure periurbà, superant els límits territorials del terme municipal: les xarxes de camins definides (les artèries del territori), singularitzades, protegides i integradores de la infraestructura matriu.
Potser per la seva novetat o per la singularitat, el projecte de Pla Especial esmentat ha estat guardonat per l’Institut d’Estudis Catalans amb el Premi Catalunya Territori Enric Lluch 2016, a proposta de la ponència nomenada per la Societat Catalana d’Ordenació del Territori (SCOT) integrada per Antoni Alarcón, Antoni Farrero, Joan Barba, Josep Baguena, Oriol Biosca, Roser Maneja i Xavier Mayor.
Per a fer un tast dels document, ens poden servir aquests paràgrafs inicial:
La necessitat d’ordenar i caracteritzar la gestió del territori lliure “ha obert des de fa un temps una reflexió sobre el sòl no urbanitzable del terme municipal, sobre les previsions contingudes en el planejament municipal i territorial vigent, sobre la gestió municipal efectuada fins ara en el sòl no urbanitzable, sobre el model de desenvolupament de la ciutat previst en el planejament vigent i sobre les demandes fetes per part de les entitats i organitzacions especialitzades en el rodal.
Aquesta reflexió global, enfocada més específicament sobre el sòl no urbanitzable, ha obert un conjunt de propostes sobre el que anomenarem l’espai obert de la ciutat i la seva relació amb el model de desenvolupament de la ciutat. En aquest sentit, hem avançat en l’elaboració de propostes de caracterització d’aquest espai obert, tant exterior com interior, al teixit urbà i hem elaborat propostes que ajudessin a una millor ordenació i vertebració del seu espai.”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada