El debat electoral: i les infraestructures?

El debat electoral: i les infraestructures?

La llei dels espais agraris

Article de Manel Cunill al Diari Sabadell (23-11-2015)

En les àrees metropolitanes o urbanes, els espais naturals que més han contribuït a l’extensió urbana han estat els ecosistemes agrícoles. Segurament la seva orografia, la proximitat a la ciutat i els cursos fluvials han estat decisius per a la seva transformació. Des de fa segles, la ubicació dels assentaments humans han estat condicionats a l’existència de béns naturals que els han proporcionat la capacitat per desenvolupar la seva funció d’hàbitat per a les persones. Per exemple, en el període 2001-2009 la Regió Metropolitana de Barcelona va perdre més de 9.000 hectàrees de terres de conreu. La pèrdua de sòl agrícola no és una dada positiva pel que fa a l’objectiu de garantir un entorn territorial capaç de proveir de béns i serveis ambientals pel benestar de la ciutadania. Els productes agraris de proximitat així com una pràctica agronòmica respectuosa amb l’entorn són dos elements clau i de futur per a la sostenibilitat dels territoris metropolitans.
                                                                       llegir l'article complet

Exposició fotogràfica sobre la història del tren a Terrassa

Plafó de Via Valles a l'exposició:

La C-58 vallesana

Article de Manel Cunill Publicat al Diari de Sabadell, dimarts 3 de novembre de 2015.

Fa pocs dies un accident a primeríssima hora del matí amb 5 vehicles implicats a l’alçada de Ripollet va deixar la C-58 col·lapsada. Aquesta no serà la primera ni la darrera vegada que succeeix un accident en aquesta autopista del Vallès. Les conseqüències dels accidents sovint els avaluem en funció de la gravetat de la incidència: morts, ferits greus i ferits lleus. D’altra banda, un accident també comporta la pèrdua de milers d’hores de treball, malestar i estrès a les persones que es troben atrapades en aquesta mena de retencions. Per tot plegat, l’objectiu de reduir el nombre d’accidents, i especialment els que impliquen morts o ferits, hauria de ser una prioritat de país.

L’actual C-58 té els seus orígens en el projecte de la B-29 dissenyada per accedir amb autopista urbana a Barcelona des de Terrassa. Forma part del famós projecte de la Red Arterial de Barcelona, en el context del somni “desarrollista” de la Gran Barcelona. El 14 de juliol es va inaugurar per les autoritats franquistes el primer tram de 18 quilòmetres (La Trinitat -Barcelona- / Riera de Les Arenes -Terrassa-) dels 22 totals dels projectats. Anys més tard ja es va anomenar A-18, es van desdoblar alguns carrils, es va perllongar, construir el carril VAO i adoptar l’antic nom de la carretera de Gràcia a Manresa: C-58.

En el tram metropolità de la C 58 és on es concentren més accidents. Segons les dades publicades en l’informe EuroRap Catalunya 2014 (Generalitat de Catalunya/RACC) l’autopista vallesana tristament contribueix amb tres trams dins dels 10 trams amb més concentració d’accidents de Catalunya. Precisament el tram des de Barcelona a Cerdanyola de la C-58 figura el tercer lloc d’aquest rànquing. Afegir que El Vallès, i d’acord amb les dades de l’Anuari Estadístic d’Accidents de Trànsit a Catalunya 2014, és la segona comarca de Catalunya pel que fa el nombre d’accidents amb 2.879.

La C-58 conjuntament amb la C-17 i C-33 formen part de la històrica “V” de connexió del Vallès amb Barcelona. De la mateixa manera de l’AP-7 es va convertir amb el carrer Major del Vallès. Aquests són els tres eixos que suporten l’actual Vallès urbà. I és precisament en aquesta xarxa on cal actuar per garantir l’engranatge socioeconòmic i el benestar dels vallesans. És bo recordar que aquestes xarxes són autèntiques “fàbriques” d’emissions de contaminants pels ciutadans del Vallès.

En el cas de la C-58 requereix diferents nivells d’actuació. Per una banda, conscienciar als conductors d’una conducta cívica en aquesta xarxa d’alta capacitat o ocupació. Els conductors són coresponsables del que passa a les nostres carreteres. Una distracció, un excés de velocitat o una actitud agressiva pot desencadenar amb un dels molts accidents que passen cada setmana. També s’hauria d’aplicar a tota la C 58 la velocitat variable per a gestionar la congestió, evitar els accidents o bé reduir la contaminació. Sense una gestió de la infraestructura difícilment pacificarem el trànsit de les autopistes metropolitanes. Aquesta mesura seria extensible a la resta dels dos eixos d’alta capacitat del Vallès (AP-7 i C-17/C-33). En un tercer nivell d’actuació seria la millora de les connexions amb la resta de la xarxa viària i reducció de l’impacte de l’actual traçat. Per exemple, citar la deficitària connexió de la C-58 amb l’AP-7 amb un sol carril a l’alçada de Badia del Vallès en direcció Barcelona. No tot se soluciona amb els radars, poden ajudar però no són suficients per resoldre aquest repte vallesà.

Sabadell, 1 de novembre de 2015

Manuel Ribas i Piera: el territori, el patrimoni més preuat

Article de Oriol Nel·lo extret del seu blog.

“La terra es el més preuat patrimoni nacional. Un patrimoni al que no hauríem de renunciar i que és el que, en darrer terme, allò que ens distingeix i ens uneix. El suport tradicional d’una nació. Una nació, la catalana, de moment molt més proclamada que reconeguda. Hauríem d’avergonyir-nos de vendre allò que més ens pot enorgullir, la nostra terra, la terra dels nostres avantpassats.” Així escrivia fa pocs mesos l’urbanista Manuel Ribas Piera, que acaba de morir a Barcelona a l’edat de 87 anys.

És convenient de recordar avui les paraules d'aquest article en el que Ribas i Piera, sota el títol  Vendre la dignitat, denunciava un projecte particularment agressiu per al territori, la sostenibilitat i equitat de la regió metropolitana de Barcelona. I ho és no tant per retreure el debat concret, avui afortunadament superat, sinó precisament per allò que conté de general: l’admonició de qui ha estat durant més de mig segle professor d’urbanisme, de qui ha vist passar tots els plans, de qui ha participat en incomptables batalles i prop ja de la norantena adverteix que un dels pitjors pecats que una societat pot cometre és permetre la destrucció del territori que la sustenta.

Manuel Ribas i Piera, nat a Barcelona l’any 1925, fill de l’arquitecte noucentista Josep Maria Ribas i Casas i nét de l’empresari i constructor d’obres Antoni Piera i Jané, deixa a tots els que s’interessen per l’ordenació del territori un llegat fecund: el seu mestratge a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, de la que fou professor des de 1956 fins a la seva jubilació, on, entre molts altres aportacions, impulsà de forma innovadora els estudis de paisatgisme; la seva pràctica com a urbanista, que s’estén de la participació en el Pla Provincial de Barcelona de 1959 al Pla Director de l’Àrea Metropolitana de Barcelona de 1966, de la direcció dels plans generals de Ciutat de Mallorca (1972), Múrcia (1977), Tortosa (1984), Ripoll (1984) al disseny de grans projectes urbans (Ronda de Dalt de Barcelona -1983-987- Boca Nord del Túnel de la Rovira -1985); el seu interès com a teòric i historiador de l’urbanisme a Catalunya, amb el seu treball pioner sobre la “Història recent de la urbanística als Països Catalans” (1964), la recuperació del Regional Planning dels germans Rubió, la reedició del llibre La  divisió territorial de Catalunya de 1937, la vindicació de la figura de Nicolau Maria Rubió i Tudurí (“un noucentista alhora revoltat i seduït pel moviment modern”).

D’aquest llegat forma part de manera indissociable el compromís cívic, expressat de múltiples formes: la participació en l’impuls de tantes iniciatives culturals (el Congrés de Cultura Catalana, la SCOT, l’Associació Catalana de Ciència Regional); la implicació a l’Institut d’Estudis Catalans; la intervenció en el debat sobre l’organització territorial de Catalunya; la seva tossuda voluntat d’acció institucional que s’inicià, com hem vist, amb la implicació en els plans dels anys cinquanta i continuà fins l’any 2010 amb la seva presència, molt gran ja, a la Comissió d’Urbanisme de Catalunya; i, sobretot, amb la concepció de l’urbanisme com un instrument necessari per endreçar el territori de manera culta i equitativa al servei de la col·lectivitat. 

Article al diari ARA (14-10-2015)

Les patronals del metall de Sabadell i Terrassa s’uneixen.    per  Elena Freixa

                                       Baixar article

Article de Ramon Aymerich a La Vanguardia

Curs i cicle de conferències

El Vallès: de la societat agrària a la societat industrial

 

Activitat organitzada per la Fundació Bosh i Cardellach, la Universitat Autónoma de Barcelona i la Generalitat de Catalunya.

 

                                             Baixa tríptic del curs

Debat organitzat per "Urbanistes de Catalunya"

                                                                   més informació

Nou article de Manel Larrosa

Un Vallès i també dos vallesos

El debat endegat sobre la possible creació de l’Àrea Metropolitana del Vallès ha propiciat alguna declaració apassionada en favor del si o del no i pronunciaments sobre les identitats Occidental/Oriental del Vallès.

Anem a pams, arreu del país i des de la societat civil, a grans territoris com el Penedès, l’Empordà, el Pla de Lleida... se susciten treballs amb voluntat de mirada conjunta i en gran. Bé, també caldrien al Camp de Tarragona, però allà la baralla tradicional entre Reus Tarragona encara no ha madurat prou. No fa gaire temps, dins el mateix Vallès Occidental, diferències entre Terrassa i Sabadell impedien també un treball aprofundit, però els temps han millorat sensiblement.

En primer lloc, la proposta només pretén dotar el Vallès d’un instrument inspirat en allò que a Catalunya només existeix a l’entorn de Barcelona, l’anomenada AMB (Àrea Metropolitana de Barcelona), institució que arriba i trenca una part del Vallès Occidental i gran part del Baix Llobregat. És una institució que és molt per al seu espai, al preu que fora no s’és res en termes de despesa i govern d’un espai intensament poblat. I, no obstant, el Vallès, amb 1,3 milions d'habitants, demana algun grau d’institucionalització i de reconeixement per a poder superar la seva condició de perifèria deixada.

Avui dia, les comarques densament poblades resulten molt dèbils en termes de govern, fet que no succeeix país endins on són institucions molt útils. Un fet de partida és que la representació política, a semblança de les Diputacions, es fa a partir d’uns pocs regidors i s’arriba a la situació que no tots els ajuntaments hi són representats. Al mateix temps, les competències són molt limitades (transport escolar...) més algunes que s’han ampliat amb organismes satèl·lits (tractament de residus, turisme, ocupació, etc.).

El sentit pràctic ha portat a reforçar el Consell d’Alcaldes, per damunt del propi Ple del consell comarcal, com a organisme més sòlid per tal de facilitar la presència de tots els municipis. Tant és així, que una llei en tràmit (la de governs locals) preveu canviar la representació dels consells comarcals per un Ple de signe semblant al Consell d’Alcaldes.

La idea d’atorgar major relleu a l’àmbit del Vallès parteix de la necessitat d’una certa dimensió per a gestionar competències com transport, promoció econòmica, competències ambientals, etc. avui legalment impossibles en una comarca i poder fer-ho amb un pes específic que no sigui de permanent debilitat en relació a la Gran Barcelona.

Per a aquest objectiu, la via més simplista seria fusionar ambdós consells comarcals (política i administrativament) i fer-ne un de major. No és la millor via i no ens plantegem canviar el mapa comarcal, ja que un organisme suma no sempre és més eficient que un de més proper al territori, particularment per a exercir allò que fins ara ja ha anat funcionant. Però, tanmateix, tampoc cal fer escarafalls de compartir instruments. Per exemple, el Consorci de l’Ocupació del Vallès Occidental hauria estat bé que s’hagués compartit a escala del conjunt del Vallès.

Una proposta equilibrada podria ser partir d’ambdós Consells Comarcals i al mateix temps compartir en una nova entitat les noves competències que només una llei metropolitana ens podria atorgar. Serien: transport (busos intermunicipals), sanejament (depuradores), actuacions urbanístiques amb sentit de conjunt (millora de polígons,...), gestió del Parc Agroforestal del Vallès i un Pla de formació professional (lligat a un gran espai productiu).

El millor esquema és que el conjunt del Vallès es regís per un Consell General format per la suma dels dos Consells Comarcals i que aquests fossin nomenats directament pels ajuntaments, tant per a la comarca respectiva, com per al conjunt del Vallès.

Si així fos, cada ajuntament hi seria representat, superant-se la situació actual; el Vallès Oriental comptaria amb més membres que l’Occidental, tot i posseir la meitat de població, i els ajuntaments majors no superarien en vots els petits, ni de lluny. Així s’esdevindria un Vallès construït des de baix cap amunt, des dels municipis i des d’ambdues comarques cap a la visió conjunta. En temes moderns se’n diu subsidiarietat i respecte a la base: no fer distant allò que es pot fer proper.

La representació garantiria un equilibri que avui no s’assoleix i que seria profundament respectuós amb la dinàmica municipal i particularment amb els petits municipis. I el treball dins del conjunt del Vallès podria respectar les dinàmiques entre Occidental i Oriental, o les agrupacions que han anat sorgint (com la Riera de Caldes, la C17, el Baix Montseny, els petits municipis, etc.).

En síntesi, res no es perdria per un reconeixement d’allò que aplega el conjunt del Vallès i que fins els anys 30, amb la divisió comarcal de Pau Vila, formava la identitat de fons: un únic territori amb tres capitals històriques. Avui mateix, ni el fet de les capitals se sosté davant l’aparició de nous nuclis que fan d’aquest corredor un àmbit plenament multipolar. El Vallès conjunt, ni modifica el mapa comarcal, ni les capitals, ni el sentiment dels àmbits propers, però ajudaria a tothom i exigiria una cultura de major consens per a les actuacions.

Però, allò que sí seria realment penós seria perdre la oportunitat d’assolir un instrument de major escala per les pors de perdre el llindar menor, quan el planejament precisament és fer-lo des de la base municipal i comarcal actual. Seria lamentable condemnar-nos a seguir sent una perifèria llastimosa de la Gran Barcelona. Culpem sovint Barcelona de les nostres incapacitats, però ara tenim una oportunitat a les mans. Com diu l’editorial de la Revista Vallesos (estiu 2015): “de Vallès n’hi ha un o, en tot cas, molts més de dos”.

manel larrosa

maig 2015.

Article de Manel Cunill i Llenas a Diari de Sabadell

La bioregió del Vallès

 (Article publicat al Diari de sabadell, dilluns 25 de maig de 2015)

El Vallès ha estat, és i serà una realitat ambiental, territorial i orgànica que no entén de divisions i segregacions administratives. I encara menys, de disputes de campanar o de les multicapitalitats reivindicades, i algunes atorgades, d’ençà de la recuperació de les institucions democràtiques. D’altra banda, tampoc no és el pati del darrere de la Gran Barcelona; aquesta il·lusió de megalòpolis que s’ha postulat, reiteradament, des de la segona meitat del segle XX per part de diferents factòtums sociopolítics de la ciutat comtal i rodalia. Una visió urbana on s’imagina el territori de l’altra banda de Collserola, o més enllà del Llobregat i el Besòs, com un conjunt de polígons, carreteres i autovies més o menys endreçat al servei de l’entitat Barcelona.

La bioregió del Vallès és, en realitat, una plana agrícola i arbrada delimitada per les serralades litoral i prelitoral des del Llobregat al Tordera. Un espai vertebrat per rius i rieres que han condicionat, des de fa segles, els assentaments humans. Un territori on el 74% de la seva superfície està formada per espais naturals agraris i forestals, i una trama de ciutats i pobles que ocupen prop de 37.000 hectàrees, bàsicament situada a la plana. Aquesta realitat urbana unida o separada per més de 106.000 hectàrees de natura, d’asimetria fluvial i a redòs dels turons i timbes és el que li dóna al Vallès una identitat pròpia i diferenciada d’altres espais o bioregions metropolitanes. Ara bé, aquesta identitat no només és ambiental sinó també cultural. Al llarg de la història, milers de relacions i d’intercanvis

Article de Joan Saborido a Diari de la Creu Alta (maig 2015)

El Vallès vist des de la Creu Alta

 

Fa dies que hi ha un tema que està agafant una forta volada: el futur territorial del Vallès. I el tema ens toca de ple, doncs Sabadell i la Creu Alta estan situats al bell mig d’aquest territori i hauríem de tenir molt a dir i que aportar a aquest debat.

El Vallès no és una comarca “normal”. Ho és des del punt de vista geogràfic, doncs l’espai està clarament delimitat per les dues serralades –Litoral i Prelitoral-, la Tordera i el Llobregat, amb el Besòs al mig recollint aigües de riuets i rieres, entre ells el Ripoll.

Però el nostre estimat Pau Vila ens el va dividir en dos, perquè ell també considerava elements socioeconòmics, tal com eren els punts de mercat on s’hi podia anar i tornar en carro en una sola jornada. Per això Caldes va quedar al mig, doncs els era igual venir a Sabadell o anar a Granollers.

Però el món, i el Vallès, han canviat, i molt, des que Pau Vila va establir els seus criteris.

I al Vallès ja no hi ha carros i els mercats han quedat àmpliament superats. Avui tenim unes fotos de satèl.lit que ens segueixen mostrant clarament aquella comarca natural de sempre, sense solució de continuïtat entre l’Occidental i l’Oriental; i sobre tot ens mostren uns grans nuclis urbans i industrials. Alguns d’antics: Terrassa, Sabadell i Granollers, i d’altres de nous i també molt importants: Sant Cugat, Rubí, Cerdanyola, Barberà, Mollet, Parets, Sant Celoni. I si mirem la foto nocturna, veiem llum per tot arreu, doncs bona part d’aquest espai te una estructura clarament metropolitana, al voltant de la gran Barcelona, i uns eixos que el vertebren: la B30 i la C58. I nosaltres, creualtencs i sabadellencs al bell mig d’aquest entrellat.

Tot això fa que el Vallès no sigui una comarca “clàssica”, com ho son tantes altres, amb un sol nucli principal que l’impulsa i concentra serveis; sino que és un espai territorial molt més complex. I a més és la frontissa entre la Barcelona oberta al món i la Catalunya interior, és també la fàbrica d’aquest gran aparador barceloní. És –i sovint ho oblidem- el cluster industrial multisectorial més important del sud d’Europa. I a més és un lloc que conserva una qualitat medioambiental que fa que la gent el valori molt i hi vulgui viure.

I aquest espai, tan dinàmic, tan important per a tot el país, te moltes veus, moltes opinions, moltes propostes ... però ningú que les unifiqui, que les defensi amb criteri i autoritat davant les instancies

Article de Manel Larrosa al diari Sabadell

Un relat gran de país

(Article publicat al Diari de sabadell, dilluns 11 de maig de 2015)

Seria un gran avenç posseir un discurs públic compartit en el qual Catalunya i la capital Barcelona dialoguessin de forma coherent, essent l’una l’expressió de l’altra, com la manifestació d’una mateixa realitat llegida a escales diferents. La màxima concentració humana no resultaria sinó un punt singular, una expressió d’aquell continu de densitat que va de la capital mateixa fins l’extrem més llunyà de l’Alt Pirineu.

Llavors podríem dir sense contradicció que CAT=BCN, perquè no caldria traçar una frontera entre una realitat i l’altra sinó que les podríem entendre en continuïtat. De fet, quan viatgem pel món sovint diem que som de Barcelona. I la Generalitat mateixa, a Pequín, va muntar una exposició amb el títol: “Catalunya, el país de Barcelona”. Res a dir. Millor saber aprofitar una bona marca que fer-nos embolics.

Ja els historiadors i geògrafs van senyalar el punt singular de Barcelona, situat al final de les valls del Llobregat (i Cardener) i el Besos (més Congost i Ter) per explicar la formació històrica de Catalunya i la relació entre país interior i façana de mar. Només la política de fa un temps va tendir en alguna ocasió a llegir ambdues realitats com a contraposades, quan es va teoritzar que en el futur serien decisives les ciutats i no les nacions. Però aquesta no és sinó una visió limitada, sobretot perquè les regions del futur són molt grans, sovint majors que Catalunya i perquè aquest país és també una ciutat. No endebades la formulació de la “Catalunya ciutat” era la visió d’una Catalunya de ciutats i al mateix temps d’un país urbà.

Una capital integrada en les diferents escales de país és una ciutat amb 1 milió (i escaig) de població, un Barcelonès al voltant dels 2, una ciutat contínua de 3, una regió entre els 4 i fins els 5, un àmbit de la gran àrea

Article de Francesc Casañas al Diari Sabadell

L’espai agrari i silvícola al Vallès

 (Article publicat al Diari Sabadell, dilluns 4 de maig de 2015)

El Vallès és una zona geogràfica delimitada per serralades que li fan de frontera, i només oberta al seu entorn per les valls fluvials. La seva climatologia benigne ha afavorit una vocació agrícola sostinguda que li ha permès després fer el salt a la indústria, donada la seva proximitat a vies importants de comunicació. Com en tants d’altres indrets la transformació industrial ha estat territorialment anàrquica, i això ha conduït a la lenta agonia de l’agricultura i la silvicultura. La disminució de les superfícies dedicades a aquestes dues activitats i, especialment la fragmentació, han deixat el Vallès no urbà més com un museu del passat que com una realitat viva i funcional.

Amb aquest esperit museístic alguns municipis han reservat espais agrícoles puntuals a les rodalies de l’espai edificat. Per motius d’escala aquest tipus d’espais recullen una suma de bones intencions, però no aconsegueixen reeixir com a unitats productives autosuficients. Aquest aspecte és clau. Difícilment tindrem un país endreçat si no aconseguim que l’espai no urbanitzat hagi de viure subvencionat. Si volem que aquest espai persisteixi hem de ser capaços d’analitzar les seves necessitats, els seus problemes, les dimensions de la propietat, la emprenedoria al seu voltant, quantificar el benefici que genera o podria generar, etc. Alguna cosa falla quan una població nombrosa que es queixa de que els productes que menja no són bons, no aconsegueix donar vida a

Editorial del número de primavera-estiu de la revista Vallesos.

Un Vallès i molts Vallesos

Quan Vallesos va aparèixer per primer cop el maig del 2011, dèiem que naixíem amb l'objectiu de glossar el patrimoni vallesà en un sentit ampli, donant també joc a persones, entitats i llocs que identifiquen aquestes contrades i volent "difuminar la ratlla que divideix el nostre territori en una banda occidental i una d'oriental". De llavors ençà, les moltes vegades que als responsables d'aquesta singular revista-llibre semestral se'ns ha demanat si de Vallès n'hi ha un o dos, hem reiterat sovint -com també hem explicat en fòrums de debat- que, de fet, de Vallès n'hi ha un o, en tot cas, molts més de dos. Perquè és un espai molt ben delimitat geogràficament -amb una gran plana vallesana ondulada, encerclada per serralades muntanyoses-, que alhora és ple de diversitat territorial i de pluralitats socials i culturals. I per això ens va agradar tant el nom de Vallesos, que ha fet fortuna i que s'ha anat escampat cada cop més com una denominació d'aquestes contrades.

Darrerament ha pres molta volada la proposta llançada per la plataforma Fem Vallès de caminar cap a una unificació comarcal administrativa, amb l'objectiu de gestionar aquest espai amb una mirada molt més conjunta i més eficientment, per evitar que continuï sent tractat com a pura perifèria barcelonina. I és un debat viu i carregat de sentit, com també ho és que quatre pobles fins ara vallesans passin a ser integrants de la nova comarca del Moianès, amb sis municipis més -fins ara del Bages i Osona- d'aquell altiplà elevat que forma un conjunt natural.

No ens reca gens de reconèixer que aquesta mateixa publicació que
teniu a les mans és en part filla de les reflexions de l'associació Via Vallès, formada per professionals diversos amb sensibilitat

Manel Cunill i Llenas: Quatre notes de l'actualitat ambiental i altres lletres.

Tot per la vianda 

 (Article publicat a La Vanguardia, dilluns 30 de març de 2015)

Vivim en ciutats gràcies al fet que la humanitat va aprendre a conrear la terra, emmagatzemar el gra i domesticar certs animals. Tot plegat va començar fa més de 7.000 anys a Mesopotàmia i des de llavors ha plogut força a les 1,5 bilions d’hectàrees de terres agrícoles que cultivem ara. Avui podem comprar centenars de tones de blat de moro del Brasil i recollir-lo al port de Barcelona o Tarragona. Amb un clic o una trucada es pot adquirir aquesta i altres “comodities” agrícoles que permeten, per exemple, fabricar el pinso per a una explotació ramadera de la plana de Vic. Aquest és un fotograma de la pel·lícula del que podríem anomenar la globalització agroalimentària. Es demanden milers de tones de matèries primeres que ja no es produeixen en els nostres camps per engreixar animals que s’exportaran a l’altra punta del món. A quin preu? El que fixen corporacions, operadors i llotges de cotització situats a milers de quilòmetres de les explotacions agràries. La dependència i la manca de sobirania a l’hora d’adquirir les matèries primeres i de vendre la producció agrària aboca molts agricultors i ramaders a un elevat grau d’incertesa. A més, en l’actualitat l’estructura productiva agrària està més adreçada a produir grans quantitats per a tercers que no pas abastir o accedir directament al mercat de proximitat. D’altra banda, també s’ha simplificat i concentrat la indústria capaç d’absorbir el producte agrari amb el conseqüent impacte sobre el preu de compra als agricultors. Lògicament no podem generalitzar, però sí apuntar que tot plegat se sustenta en un cert equilibri precari poc recomanable on el pagès és la baula més feble. Tot plegat, albira l’inici d’una nova etapa d’iniciatives i projectes agraris que consolidaran una nova estructura de producció d’aliments.

Probablement, l’agroecologia pot ser el bressol d’una nova

El sector primari al Vallès

L’actual crisi econòmica i sistèmica  ens porta a revisar el nostre estil de vida, aquesta crisi no és un parcial, és global i també ecològica, afecta a tots els aspectes de la societat, els recursos, l’alimentació, el transport, la producció, la urbanització dels espais,....La nostra cultura i civilització ignora que som dependents dels ecosistemes i interdependents.

Necessitem una nova visió i organització territorial, tendent a recuperar l’equilibri amb la biosfera i saber utilitzar la recerca, la tècnica, la cultura, l’economia i la política per avançar cap aquest fi, construir democràticament alternatives respectuoses amb la dignitat humana, l’ecologia i l’energia, ens cal trobar noves estratègies energètiques i de bioeconomia que contribueixin a reduir la dependència exterior i de combustibles fòssils.

El conjunt del Vallès és un mosaic de paisatge resultat de l’activitat humana i en bona part del sector primari, aprofitament forestal, pastures, agricultura i ramaderia, que comporta  una biodiversitat importantíssima i un paisatge característic de la plana del Vallès i serres limítrofes,  que s’ha de preservar i posar en valor, amb les seves funcions ambientals, de lleure, socioculturals, de provisió de recursos i aliments, essencials per la vida, que regulen el cicle de l’aigua, protegeixen de l’erosió, ajuden a regular el clima i a mitigar els efectes del canvi climàtic.

Tant els boscos, com els camps agrícoles i espais oberts tenen una dimensió productiva, són font d’energia, biomassa, fusta, aliments de proximitat,... contribueixen a reduir la dependència d’hidrocarburs i fer de motor de l’economia local i l’aprofitament sostenible dels recursos renovables i locals.

Planificar i ordenar l’ús del sòl, posar en producció els espais naturals del Vallès, comportaria una activitat productiva i econòmica lligada al territori , amb persones arrelades a aquests espais, proveïdores d’aliments i recursos de proximitat, valorats per una ciutadania conscient i que junts posarien en valor i defensarien aquesta producció local de qualitat i un paisatge que ens dóna identitat i qualitat de vida a les ciutats i pobles del Vallès.

Via Vallès, Març 2015

Barcelona Vs Catalunya

Nou article de Manel Larrosa al diari El Punt Avui.

baixar document pdf

FEM Vallès presenta l'Àrea Vallès al Consell Comarcal del Vallès Occidental

FEM Vallès es presenta al Consell d'alcaldes i alcaldesses

L'entitat promou la unificació del Vallès Occidental i l'Oriental per ser més forts dins del territori. La proposta s'acaba de presentar al Consell Comarcal. Les màximes autoritats municipals decidiran després de les eleccions

Manel Larrosa entrevistat a "El quarto de reixa" de Canal Terrassa

El passat dia 16 de març l'arquitecte i membre de Via Vallès Manel Larrosa va ser entrevistat per Quico Simó en l'espai 'El quarto de reixa'  en el Canal Terrassa. En aquesta entrevista Manel Larrosa explica els principals trets de la proposta de l'Àrea Vallès.

L'Ara continua amb l'Àrea Vallès

En l'edició del dia 13 de març el diari Ara continua amb l'Àrea Vallès en el seu tema del dia

Baixar document complet pdf

L'Àrea Vallès tema del dia a l'ARA

El diari ARA, en la seva edició del dia 12 de març de 2015, obre portada amb  la proposta de FEM Vallès  sobre l'Àrea Vallès. Dedica a aquesttema l'editorial i el tema del dia, amb un article de Marc Soriano i una entrevista amb el president de FEM Vallès, Antoni Abad.

baixar document pdf

El perquè d'Àrea Metropolitana del Vallès

baixar document (pdf)