Article de Francesc Casañas al Diari Sabadell

L’espai agrari i silvícola al Vallès

 (Article publicat al Diari Sabadell, dilluns 4 de maig de 2015)

El Vallès és una zona geogràfica delimitada per serralades que li fan de frontera, i només oberta al seu entorn per les valls fluvials. La seva climatologia benigne ha afavorit una vocació agrícola sostinguda que li ha permès després fer el salt a la indústria, donada la seva proximitat a vies importants de comunicació. Com en tants d’altres indrets la transformació industrial ha estat territorialment anàrquica, i això ha conduït a la lenta agonia de l’agricultura i la silvicultura. La disminució de les superfícies dedicades a aquestes dues activitats i, especialment la fragmentació, han deixat el Vallès no urbà més com un museu del passat que com una realitat viva i funcional.

Amb aquest esperit museístic alguns municipis han reservat espais agrícoles puntuals a les rodalies de l’espai edificat. Per motius d’escala aquest tipus d’espais recullen una suma de bones intencions, però no aconsegueixen reeixir com a unitats productives autosuficients. Aquest aspecte és clau. Difícilment tindrem un país endreçat si no aconseguim que l’espai no urbanitzat hagi de viure subvencionat. Si volem que aquest espai persisteixi hem de ser capaços d’analitzar les seves necessitats, els seus problemes, les dimensions de la propietat, la emprenedoria al seu voltant, quantificar el benefici que genera o podria generar, etc. Alguna cosa falla quan una població nombrosa que es queixa de que els productes que menja no són bons, no aconsegueix donar vida a
l’agricultura de proximitat que mitja Europa enalteix, o recorda els seus boscos més monòtons únicament quan pateixen algun desastre.


En una societat com la nostra on les coses es preserven per el seu valor econòmic sembla que l’única via possible perquè l’espai no urbanitzat es defensi de la zona urbanitzada és donar-li poder perquè competeixi des del punt de vista productiu amb l’espai urbanitzat. Es imprescindible dimensionar les superfícies mínimes que poden generar benefici, identificar les terres més fèrtils, aquelles que disposen d’aigua, introduir nous cultius, afavorir l’horta protegint-la del vandalisme, apostar per els transformats fets en les mateixes explotacions agrícoles, etc. El Vallès és un magnífic territori per poder explorar aquest model. Tenim un clima que permet molts cultius, tenim una forta implantació poblacional i industrial, que genera benefici per poder invertir en l’espai agrícola (hi ha molts consumidors amb poder adquisitiu i desitjos variats). Tenim, encara que no ho sembli, un espai agrari desorganitzat i semiabandonat però amb memòria històrica, tenim una forta tradició agrícola que encara no s’ha perdut del tot, tenim un retall de boscos descuidats, tenim als cims de les muntanyes, zones bastant ben preservades, que pateixen una pressió humana tremenda, tenim problemes, però en tenim perquè tots els agents del paisatge estan debilitats però no morts i lluiten per sobreviure.

L’existència d’una unitat supramunicipal de gestió per a un espai geogràficament ben delimitat com el Vallès, sembla una sortida raonable perquè el combat entre habitatges, industries, vies de comunicació, camps de cultiu i masses forestals es pugui fer amb unes regles del joc clares i amb uns objectius consensuats per la ciutadania. Particularment penso que una proposta global de funcionament agro-silvícola que engresqués els propietaris i gestors agrícoles a treballar associats per augmentar l’escala de les explotacions, juntament amb un increment del comerç de proximitat i les transformacions, que encaixi amb una visió de conjunt del territori pot esdevenir un model per altres zones del nostre país o altres països. Aquest espai agro-silvícola productiu podria a la vegada fer de zona de transició entre les urbs i els nostres parcs naturals, afluixant la freqüentació que pateixen. Trencar la fragmentació aquest és el repte. De fet, l’aplicació de la mateixa estratègia a les comarques veïnes permetria fer créixer el model com una taca d’oli.

Per aquest motiu, un enfoc del planejament territorial que contempli no únicament l’expansió industrial i humana sinó la eficiència energètica, el manteniment del paisatge a partir d’una intervenció agrícola, ramadera i silvícola planificada (i competitiva) crec que pot esdevenir un procés de referència i per tant pot concursar per finançament de la comunitat econòmica europea. La creació d’una unitat de govern i planificació a nivell del Vallès com la que es postula amb el nom de Àrea Vallès seria una bona eina per fer confluir dues realitats, la urbanitzada i la no urbanitzada, que sovint marxen paral·leles si és que no s’estomaquen mútuament. Aprofitant la treva que ha donat la crisi en la pallissa que l’espai urbà li estava donant a l’espai no urbà potser podem donar eines a l’espai no urbà perquè pugui jugar en igualtat de condicions aquesta partida. Passada l’hora de la disbauxa expansiva potser ha arribat el moment de la reflexió i la regulació de l’espai no urbanitzat, i axó només es possible si deixem de pensar a escala municipal.

“La disminució de les superfícies dedicades a l’agricultura i la silviculturai han deixat el Vallès no urbà més com un museu que com una realitat viva”.

FRANCESC CASAÑAS, Professor de l’Escola Superior d’Agricultura de Barcelona i Membre deVIA VALLÈS.