dijous, 29 de desembre del 2016

Sant Julià, parc natural!

Article de Manel Cunill i Llenas, ambientòleg
(Publicat al Diari de Sabadell, dilluns 26 de desembre de 2016)


Nord enllà de l’epicentre de la Plaça de Sant Roc, i a les portes d’abandonar el municipi-frontera, és on es visualitza el potencial de l’espai amb més futur de la ciutat. La reivindicació d’un Parc del Nord digne i sense passius ambientals o bé el projecte de la Plataforma Sant Julià ho posen de manifest. Val a dir que l’existència d’una comunitat que reivindica els seus parcs urbans i els seus espais naturals és sinònim de vigor i de visió ambiental per gaudir de més benestar. I és que una ciutat sense natura a prop per gaudir dels seus serveis i respectar-la té un futur magre.

Malauradament al llarg de les darreres dècades s’ha fiat tot als beneficis que prometien els deixebles de les ordres del formigó. Fins i tot, s’ha arribat al punt d’instaurar la cultura d’un dèficit innat d’infraestructures. No fa gaires anys, els apòstols de la cultura del no a la natura varen inocular a la societat que qualsevol projecte era necessari i irrenunciable. Per aquest motiu, calia endeutar-se indiscutiblement per les properes dècades. Quina herència!

La caiguda de les radials de Madrid o el fracàs dels peatges a l’obra del Conseller Nadal són la punta de l’iceberg d’una política pública dissenyada per fomentar l’activitat constructora i financera. Una aliança que ha llegat una amarga hipoteca que caldrà saldar en aquest trànsit cap a una societat post-industrial. En aquest context, segurament ara es valorarà més l’existència d’una societat amb esperit crític i amb vocació de servei públic capaç de temperar o evitar els instints testosterònics per devorar la natura.

La ronda oest de Sabadell és un clar exemple d’aquesta aposta de l’era del formigó. Un rellamp d’autovia amb l’excusa de construir una ronda urbana. Per sort, s’ha aturat davant de la carretera a Matadepera. La resta de Scalextric d’autopistes previstes, de moment, fan la becaina a la seu del Departament del Conseller Rull. Evitar que s’ensivelli la ronda oest amb el projecte del quart cinturó i convertir la carretera de Matadepera en autovia és una prioritat de ciutat i un objectiu de país per no malmetre el futur ambiental de les ciutats. No fos cas que d’aquí unes dècades haguéssim d’enderrocar aquestes muralles d’asfalt per deixar entrar la natura a les nostres viles. Avui el primer objectiu seria aturar els propòsits de certs sectors residuals, però poderosos, de dibuixar i construir el quart cinturó. Un segon propòsit hauria d’implicar reconstruir la ronda oest a una escala més cívica i apostar per la proposta de la Plataforma Sant Julià de convertir l’actual carretera a Matadepera en una via cívica per a persones i bicicletes. Aquesta darrera iniciativa comportaria reconduir el pas dels cotxes per una nova via en paral·lel a la del ferrocarril i enllaçar amb Matadepera des de ponent del camp de golf de Torrebonica.

Ara bé, també cal anar més lluny en aquest anhel de reconèixer el patrimoni natural dels espais naturals de Sabadell. I, per fer-ho, una bona opció seria incloure els espais naturals situats al nord de la C-58 i A-7 al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac. No es tracta de comparar els valors d’un indret o un altre del parc, sinó de reconèixer la seva funció ambiental i social. El fet que el bosc de Can Deu sigui forest protectora, l’existència d’una àrea de lleure a Sant Julià i l’activitat agrària són exemples d’aquesta diversitat de valors i usos que cal preservar. La incorporació de Sabadell al parc de Sant Llorenç i llurs espais naturals de terra baixa, característics de la plana del Vallès, li donaria més coherència i sentit a les polítiques de conservació de la natura. Ara que són dies de fer balanç i nous propòsits, potser que hi afegim que el parc natural entri a casa nostra. @manelcunill

Sabadell, 26 de desembre de 2016

dissabte, 12 de novembre del 2016

El Vallès serà metropolità o no serà

Per Adam Bonnín  
Publicat a Nació Sabadell  (10/11/2016)

                                   llegir article

diumenge, 6 de novembre del 2016

CORK, la capital del desenvolupament rural

escrit per Ricard Estrada i Arimon
La ciutat de Cork, Irlanda, ha estat, els passats dies 5 i 6 de setembre, la seu de la Conferència Europea sobre el Desenvolupament Rural. Aquesta ciutat ha acollit per segona vegada aquest tipus de reunió. La primera va ser a l’any 2001, quan ja s’havia engegat la reforma de la Política Agrària de la Unió Europea (PAC). Llavors la reunió va finir amb una Declaració que portà per títol: “Per un paisatge rural viu”. 
 Després de vint anys, els responsables del desenvolupament rural i dels estats membres de la UE i de la Comissió s’han tornat a reunir per a valorar la feina feta fins ara i rellançar el compromís europeu amb el sector rural.

dilluns, 3 d’octubre del 2016

Constituir el Vallès

Per Manel Cunill i Llenas
(Publicat al Diari de Sabadell, dimarts 27 de setembre de 2016)

En aquest procés de construcció d'una nova comunitat sociopolítica des del Llobregat fins a la Tordera serà rellevant el rol que assumeixin les diverses opcions polítiques i socials vallesanes. I, lògicament, també les forces parlamentàries que s'apleguen al Parc de la Ciutadella. Bàsicament per evitar que la resistència al canvi sigui l'actitud que mantingui l'establishment polític en aquest camí per recuperar la identitat plena i la cooperació entre ciutats i viles del Vallès.

L'incipient i larvat lideratge en pro d'una nova visió del Vallès i la col·laboració entre territoris evidencia que no serà una opció messiànica ni tampoc de les capitalitats administratives. Les capitalitats del segle passat ja han esdevingut part de la història contemporània i en l'actual context és més rellevant el que fas i no pas quants ciutadans tens censats en el teu municipi. Les curses entre ciutats per a veure qui té més població i escalar posicions en els rànquings és arcaic i estèril. Per aquests motius la prevalença de la política en relació amb l'acumulació de poder serà la clau d'aquest nou Vallès.

La realitat sociopolítica del Vallès és notablement diferent a la de l'àrea metropolitana de Barcelona. L'existència i el pes del municipi de Barcelona esdevé del tot significatiu en el procés de constitució de l'Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) a diferència del què pot passar al Vallès on no existeix una "Barcelona". L'actual AMB és l'hereva de la Corporació Metropolitana de Barcelona (CMB), una entitat supramunicipal creada l'any 1974 per administrar determinats serveis dels 26 municipis integrants. Aquesta corporació es va constituir amb una voluntat de poder polític i econòmic a semblança a d'altres existents a Europa. Una iniciativa al servei de la ciutat real, que anava més enllà dels límits administratius del municipi de Barcelona. Els anys vuitanta a aquesta corporació metropolitana s'hi afegia l'hegemonia del partit socialista que governava en la majoria dels municipis membres. La confrontació del poder territorial entre la CMB i la Generalitat de Catalunya es va saldar amb la dissolució de la corporació l'any 1987. Avui l'AMB exerceix aquest rol de prestació de serveis a 36 municipis situats en l'àrea d'influència de Barcelona ciutat.

Durant dècades l'organització territorial s'ha basat en les capitalitats comarcals com a element de lideratge de la contrada. Si no ets capital no pintes res. La lluita de capitalitats al Vallès s'ha resolt a partir de trossejar la comarca entre oriental i occidental o bé creant cocapitalitats. D'aquí vénen moltes propostes per definir més divisions de la comarca com poden ser, per exemple, la creació del baix Vallès. Aquest camí no té futur i s'allunya del necessari procés de confluència administrativa i política que tingui per objectiu aconseguir millor benestar pel conjunt de la ciutadania.

A priori, es podria imaginar que les ciutats-capitals com Terrassa, Sabadell o Granollers podrien exercir aquest lideratge, però ara el Vallès és multi capital no només administrativament sinó també en diverses disciplines socials, educatives, polítiques, ambientals, culturals o econòmiques. Per tant, la constitució de l'Àrea Metropolitana del Vallès serà a partir d'un lideratge compartit i col·laboratiu molt d'acord amb els temps que vivim. Per tant, requerirà destresa, serenitat, generositat i especialment una visió i valors compartits. Sense visió es fa difícil construir un Vallès més socioambiental i equitatiu. Fins i tot la manera de com fer-ho serà un element més de la identitat d'aquesta àrea metropolitana europea: El Vallès. @manelcunill

Sabadell, 25 de setembre de 2016

divendres, 30 de setembre del 2016

Colau: Alcaldessa metropolitana?

Article de Josep Alberich, president de Via Vallès, al diari Ara,  (dijous  29 de setembre de 2016)

                                      llegir l'article

dimarts, 30 d’agost del 2016

La difícil tasca de moure's en tren pel Vallès

Article d' (dimecres 24 d'agost de 2016)
                                               Llegir article

dimecres, 27 de juliol del 2016

La divisió comarcal de Catalunya. Un estudi de cas: el Baix Montseny

per Pol Braso i Prado


Treball final de Grau en Geografia i ordenacio territorial  en el que es presenta una sintesi historica de la divisio comarcal de Catalunya i s'analitza la conveniencia de la creacio de la comarca del Baix Monseny entre el Valles Oriental i la Selva.

                           llegeix el document


dimarts, 7 de juny del 2016

Les artèries del territori

per Ricard Estrada i Arimon

Quan ens movem per territori urbà, utilitzem els carrers, les avingudes, els passeigs i les places. Aquests són espais públics que la ciutadania dedica a estructurar l’habitatge, la sanitat pública i també serveixen per donar suport a una infinitat d’infraestructures de funcionalitat i sobretot de mobilitat. Des de temps pretèrits, els arquitectes o els que ostentaren el poder han vetllat per a definir diferents dissenys per articular les urbs. La història ens ensenya quins criteris han estat preferents atenent principis de cultura, de defensa, de religió o de clima. Avui gaudim d’aquells encerts o dels mals dissenys i, si es dóna el cas que volem refer les disfuncionalitats de l’estructura urbana que hem  heretat, sovint hem d’utilitzar molt d’enginy i també recursos jurídics i dineraris per a la millorar l’ordit i la trama del plànol urbà.


Una altra cosa és el que passa al territori lliure, que és el que suporta l’activitat agrària i la vida rural: en aquests territoris les artèries de territori han estat regides més per la topografia, les valls i els rius, que per la racionalitat d’utilitzar la línia recta. El pendent sempre ha estat un inconvenient...

La legislació sobre camins
Solament cal recordar que en temps de la Mancomunitat de Catalunya (1921) ja es va fer una compilació de dret consuetudinari sobre aquesta matèria, i em refereixo al Costumari Català, volum II, Costum sobre termenals, camins i aigües en terres de pagès. Aquest document, de quasi 100 anys, ens diu: Els costums que aplega són d’alt interès per a tothom que tingui terra de pagès o que, encara que no la tingui, hi hagi d’intervenir; perquè les qüestions a les quals fan referència atenyen fins i tot a aquell que es limiti a travessar-les fent via enllà. 

Avui hi ha lleis i molta doctrina jurídica sobre aquesta matèria (els camins). Les qüestions que sempre han preocupat és la traça o el manteniment, però sobretot el que impliquen sobre la propietat, els termenals i els usos. Això ha ocasionat, sovint, malentesos entre propietaris (privats o públics) i usuaris i també molts plets. 

La complexitat urbanística, la pressió antròpica de moltes àrees del nostre país, ha provocat la necessitat de començar a establir models  i nous dissenys que facilitin la gestió del territori tant per als habitants de dins de l’espai lliure com per als de l’espai urbà, seguint el criteri que el municipi és un TOT i la ciutat–territori un ecosistema integral, perquè l’un sense l’altre crea inestabilitats de convivència, de gestió del medi i de pervivència del propi ecosistema. Les ordenances municipals i la llei d’accés al medi natural no han estat prou eficients a l’hora d’ordenar el medi, com es pot contemplar massa freqüentment. 

El Premi Catalunya Territori Enric Lluch, 2016 
Un dels reptes actuals del la planificació del territori lliure és la recerca d’elements que permetin integrar aquest amb l’espai urbà, com un tot. De fet, el dret urbanístic ho té previst i ens trobem dins de les finalitats de l’aplicació de l’article 67 de la Llei d’Urbanisme de Catalunya i la seva modificació Llei 3/2012, i també s’ajusta a aquesta necessitat d’ordenació el text del Pla Territorial Parcial de la Regió Metropolitana, que preveu expressament el desenvolupament del sòl no urbanitzable i concretament de la xarxa de camins mitjançant un Pla Especial Urbanístic.                                 

Aquest és l’objectiu del Pla especial de camins de Sabadell. Un avantprojecte que té la pretensió de ser patró per a d’altres municipis i que consisteix en la recuperació d’antics camins i crear-ne de nous formant una xarxa dedicada únicament a velocitats lentes com la bicicleta o a peu, però posant en valor el medi i donant oportunitats als residents en l’espai lliure periurbà, superant els límits territorials del terme municipal: les xarxes de camins definides (les artèries del territori), singularitzades, protegides i integradores de la infraestructura matriu.

Potser per la seva novetat o per la singularitat, el projecte de Pla Especial esmentat ha estat guardonat per l’Institut d’Estudis Catalans amb el Premi Catalunya Territori Enric Lluch 2016, a proposta de la ponència nomenada per la Societat Catalana d’Ordenació del Territori (SCOT) integrada per Antoni Alarcón, Antoni Farrero, Joan Barba, Josep Baguena, Oriol Biosca, Roser Maneja i Xavier Mayor.

Per a fer un tast dels document, ens poden servir aquests paràgrafs inicial: 

La necessitat d’ordenar i caracteritzar la gestió del territori lliure “ha obert des de fa un temps una reflexió sobre el sòl no urbanitzable del terme municipal, sobre les previsions contingudes en el planejament municipal i territorial vigent, sobre la gestió municipal efectuada fins ara en el sòl no urbanitzable, sobre el model de desenvolupament de la ciutat previst en el planejament vigent i sobre les demandes fetes per part de les entitats i organitzacions especialitzades en el rodal. 

Aquesta reflexió global, enfocada més específicament sobre el sòl no urbanitzable, ha obert un conjunt de propostes sobre el que anomenarem l’espai obert de la ciutat i la seva relació amb el model de desenvolupament de la ciutat. En aquest sentit, hem avançat en l’elaboració de propostes de caracterització d’aquest espai obert, tant exterior com interior, al teixit urbà i hem elaborat propostes que ajudessin a una millor ordenació i vertebració del seu espai.”

Aconsello de fer-hi un cop d’ull. 

   Publicat el 23 de maig del 2016 al blog Agricultura de Catalunya

diumenge, 28 de febrer del 2016

Qui té por del Vallès?

Article de Manel Larrosa  al diari El Punt Avui (dilluns, 29 de febrer de 2016) 
                            obrir article

divendres, 19 de febrer del 2016

dijous, 11 de febrer del 2016

divendres, 8 de gener del 2016

La cultura pagesa: no podem passar ratlla

Article d'Oriol Nel·lo al seu blog

John Berger

 La vida pagesa és una vida completament dedicada a la supervivència”, afirmava John Berger en l’obertura de Into their labours, la seva trilogia (1979-1991) sobre la crisi de la cultura camperola a Europa. Una cultura que s’ha caracteritzat al llarg de la història, segons l’autor, per la lluita permanent contra el risc de deixar de ser –de morir de jove, d’emigrar, de caure en la pobresa- i per la tossuda voluntat de continuar sobrevivint com a pagès. Tanmateix, advertia, a finals del segle XX: “Per primera vegada en la història es planteja la possibilitat de que aquesta classe de supervivents no pugui sobreviure. Potser d’aquí un segle els pagesos hauran desaparegut.”
L’evolució de la societat catalana en els darrers cent anys podria fer pensar que la predicció de Berger es troba en curs d’acomplir-se. No és ja que el nombre d’explotacions agràries s’hagi reduït extraordinàriament, sinó que l’economia de les antigues àrees rurals ha passat d’estar basada predominantment en les activitat agrícoles a ser dominada pels serveis. Les formes de vida i de relació social d’aquells que hi viuen, permanentment o temporalment, s’han diversificat i s’assemblen cada vegada més a les de les àrees urbanes tradicionals. Els seus nivells mitjans de renda i de serveis són comprables i, a vegades, superiors als dels nuclis urbans més densos. Tot plegat fa que el territori rural resulti cada vegada més difícil de delimitar, si no és a través d’indicadors en certa forma banals, com la densitat de població i la presència d’espais oberts. Tant és així, que s’ha pogut afirmar que les formes contemporànies d’ocupació i ús de l’espai han deixat obsoleta la vella diferenciació entre territoris urbans i rurals.  
Aquests fets serien prou per fer-se qüestionar la continuïtat de molts aspectes de la cultura pagesa, que havia estat una part fonamental de la cultura popular. Però el tret sens dubte més rellevant i decisiu és la reducció extraordinària del nombre d’aquells que poden anomenar-se encara pagesos. Segons l’estadística europea i catalana, els pagesos representarien a Catalunya tot just al voltant de l’1% dels ocupats (amb la circumstància afegida que part important dels mateixos són o bé assalariats o bé d’edat avançada). Aquella classe, definida pel seu vincle amb la terra, que havia estat tot majoritària al llarg de bona part de la història del país, ha esdevingut ara una minoria extremadament exigua, gairebé residual.
En ocasions, la reivindicació de la societat i la cultura pagesa ha estat plantejada en oposició a las transformacions socials contemporànies i ha implicat una certa idealització d’allò la vida a pagès a representat al llarg de la història. Tot i que les contradiccions i els perills socials i ambientals que ha suposat i suposa el desenvolupament del capitalisme -a Catalunya i arreu- són cada dia més evidents, aquesta és, segurament, una via eixorca. Les alternatives econòmiques i polítiques –avui per tantes raons necessàries- no poden bastir-se tractant de fer girar en darrera la roda de la història, sinó a partir de nous projectes i nous subjectes socials.  La mitificació del passat porta a més aparellat l’oblit de que la vida pagesa ha representant, al llarg de la història, per a la immensa majoria dels qui l’han viscuda, una existència plena de privacions, d’explotació, d’inseguretat, de temences i de manca d’alternatives.
Tanmateix, ni com a estudiosos ni com a ciutadans no podem condemnar a l’oblit allò que la societat pagesa ha representat, perquè això significaria renunciar una part substantiva del procés que ens ha fet com som i ens inhabilitaria en bona mesura per cercar alternatives a allò que volem ser.  Els artistes tenen la capacitat d’expressar amb poques paraules evocadores allò que a la resta ens costa llargues paràfrasis maldestres. Tornem doncs a Berger: “Liquidar l’experiència pagesa com quelcom que pertany al passat i és irrellevant per a la vida moderna; imaginar que milers d’anys de cultura camperola no deixen una herència per al futur, simplement perquè aquesta gairebé mai ha pres la forma d’objectes perdurables; seguir mantenint com s’ha mantingut durant segles que l’experiència pagesa és marginal per a la civilització; tot plegat és negar el valor de massa història i de massa vides. No es pot traçar una línia en la història d’aquesta manera, com si es passés ratlla a un compte saldat.”

[Foto: Jean Mohr]

divendres, 1 de gener del 2016

Article de Sandra Pèrez a 'El Punt Avui' (29-12-2015)

Unir els Vallesos, a debat 


La proposta de la patronal de crear l’Àrea Vallès ha revifat la discussió sobre els vincles politicoeconòmics entre el Vallès Occidental i l’Oriental ARA Els batlles creuen en el potencial de l’espai i aposten per buscar una fórmula de consens.                                  baixar article