Aquests dos sistemes serien el sistema urbà i el dels d’espais naturals, agricultura i boscos inclòs. Dos sistemes que els reivindicaríem en plenitud, en integritat estructural i amb valor propi. El medi és únic i ens inclou, però parlar de dos conceptes entenem que ajudaria a la gestió de la part més natural. Fins fa poc els espais naturals eren un rerefons dels espais urbans, llocs sense valor en els plans urbanístics i es tractaria, per contra, de posar-los a un nivell, almenys, equivalent.
Aquesta opció conceptual demana explicar uns antecedents. Allà pel 1996, quan es va formular la proposta de la Via Verda Sant Llorenç – Collserola, vam plantejar tres sistemes: urbà, natural i d’infraestructures (vials i ferroviàries). La proposta va fer fortuna amb la definició d’altres vies verdes al Vallès i el concepte fou recollit al PTMB (Pla Territorial Metropolità de Barcelona, de l’any 2010).
La idea era superar la visió exclusivament urbana present en els plans urbanístics, en els quals el rodal era sempre espai en blanc, simplement lloc urbanitzable a futur. Donar integritat i identitat a aquells espais fins llavors ignorats era una bona eina de preservació. A aquests llocs, abans d’anomenar-los naturals, els vam qualificar d’espais lliures o d’espais oberts, que són noms ambigus: lliures d’edificació?, oberts sense tanca? Doncs resulta força més potent entendre’ls com a naturals, tot i que amb un grau antròpic, variable segons el lloc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada