Via Valles confia que el nou conseller de territori sigui sensible a les necessitats dels dos vallesos

Radio Sabadell.fm/Noticies

La cultura pagesa: no podem passar ratlla

Article d'Oriol Nel·lo al seu blog

John Berger

 “La vida pagesa és una vida completament dedicada a la supervivència”, afirmava John Berger en l’obertura de Into their labours, la seva trilogia (1979-1991) sobre la crisi de la cultura camperola a Europa. Una cultura que s’ha caracteritzat al llarg de la història, segons l’autor, per la lluita permanent contra el risc de deixar de ser –de morir de jove, d’emigrar, de caure en la pobresa- i per la tossuda voluntat de continuar sobrevivint com a pagès. Tanmateix, advertia, a finals del segle XX: “Per primera vegada en la història es planteja la possibilitat de que aquesta classe de supervivents no pugui sobreviure. Potser d’aquí un segle els pagesos hauran desaparegut.”

L’evolució de la societat catalana en els darrers cent anys podria fer pensar que la predicció de Berger es troba en curs d’acomplir-se. No és ja que el nombre d’explotacions agràries s’hagi reduït extraordinàriament, sinó que l’economia de les antigues àrees rurals ha passat d’estar basada predominantment en les activitat agrícoles a ser dominada pels serveis. Les formes de vida i de relació social d’aquells que hi viuen, permanentment o temporalment, s’han diversificat i s’assemblen cada vegada més a les de les àrees urbanes tradicionals. Els seus nivells mitjans de renda i de serveis són comprables i, a vegades, superiors als dels nuclis urbans més densos. Tot plegat fa que el territori rural resulti cada vegada més difícil de delimitar, si no és a través d’indicadors en certa forma banals, com la densitat de població i la presència d’espais oberts. Tant és així, que s’ha pogut afirmar que les formes contemporànies d’ocupació i ús de l’espai han deixat obsoleta la vella diferenciació entre territoris urbans i rurals.  

Aquests fets serien prou per fer-se qüestionar la continuïtat de molts aspectes de la cultura pagesa, que havia estat una part fonamental de la cultura popular. Però el tret sens dubte més rellevant i decisiu és la reducció extraordinària del nombre d’aquells que poden anomenar-se encara pagesos. Segons l’estadística europea i catalana, els pagesos representarien a Catalunya tot just al voltant de l’1% dels ocupats (amb la circumstància afegida que part important dels mateixos són o bé assalariats o bé d’edat avançada). Aquella classe, definida pel seu vincle amb la terra, que havia estat tot majoritària al llarg de bona part de la història del país, ha esdevingut ara una minoria extremadament exigua, gairebé residual.

En ocasions, la reivindicació de la societat i la cultura pagesa ha estat plantejada en oposició a las transformacions socials contemporànies i ha implicat una certa idealització d’allò la vida a pagès a representat al llarg de la història. Tot i que les contradiccions i els perills socials i ambientals que ha suposat i suposa el desenvolupament del capitalisme -a Catalunya i arreu- són cada dia més evidents, aquesta és, segurament, una via eixorca. Les alternatives econòmiques i polítiques –avui per tantes raons necessàries- no poden bastir-se tractant de fer girar en darrera la roda de la història, sinó a partir de nous projectes i nous subjectes socials.  La mitificació del passat porta a més aparellat l’oblit de que la vida pagesa ha representant, al llarg de la història, per a la immensa majoria dels qui l’han viscuda, una existència plena de privacions, d’explotació, d’inseguretat, de temences i de manca d’alternatives.

Tanmateix, ni com a estudiosos ni com a ciutadans no podem condemnar a l’oblit allò que la societat pagesa ha representat, perquè això significaria renunciar una part substantiva del procés que ens ha fet com som i ens inhabilitaria en bona mesura per cercar alternatives a allò que volem ser.  Els artistes tenen la capacitat d’expressar amb poques paraules evocadores allò que a la resta ens costa llargues paràfrasis maldestres. Tornem doncs a Berger: “Liquidar l’experiència pagesa com quelcom que pertany al passat i és irrellevant per a la vida moderna; imaginar que milers d’anys de cultura camperola no deixen una herència per al futur, simplement perquè aquesta gairebé mai ha pres la forma d’objectes perdurables; seguir mantenint com s’ha mantingut durant segles que l’experiència pagesa és marginal per a la civilització; tot plegat és negar el valor de massa història i de massa vides. No es pot traçar una línia en la història d’aquesta manera, com si es passés ratlla a un compte saldat.”

[Foto: Jean Mohr]

Article de Sandra Pèrez a 'El Punt Avui' (29-12-2015)

Unir els Vallesos, a debat 

La proposta de la patronal de crear l’Àrea Vallès ha revifat la discussió sobre els vincles politicoeconòmics entre el Vallès Occidental i l’Oriental ARA Els batlles creuen en el potencial de l’espai i aposten per buscar una fórmula de consens.                                  baixar article

El debat electoral: i les infraestructures?

El debat electoral: i les infraestructures?

La llei dels espais agraris

Article de Manel Cunill al Diari Sabadell (23-11-2015)

En les àrees metropolitanes o urbanes, els espais naturals que més han contribuït a l’extensió urbana han estat els ecosistemes agrícoles. Segurament la seva orografia, la proximitat a la ciutat i els cursos fluvials han estat decisius per a la seva transformació. Des de fa segles, la ubicació dels assentaments humans han estat condicionats a l’existència de béns naturals que els han proporcionat la capacitat per desenvolupar la seva funció d’hàbitat per a les persones. Per exemple, en el període 2001-2009 la Regió Metropolitana de Barcelona va perdre més de 9.000 hectàrees de terres de conreu. La pèrdua de sòl agrícola no és una dada positiva pel que fa a l’objectiu de garantir un entorn territorial capaç de proveir de béns i serveis ambientals pel benestar de la ciutadania. Els productes agraris de proximitat així com una pràctica agronòmica respectuosa amb l’entorn són dos elements clau i de futur per a la sostenibilitat dels territoris metropolitans.
                                                                       llegir l'article complet

Exposició fotogràfica sobre la història del tren a Terrassa

Plafó de Via Valles a l'exposició:

La C-58 vallesana

Article de Manel Cunill Publicat al Diari de Sabadell, dimarts 3 de novembre de 2015.

Fa pocs dies un accident a primeríssima hora del matí amb 5 vehicles implicats a l’alçada de Ripollet va deixar la C-58 col·lapsada. Aquesta no serà la primera ni la darrera vegada que succeeix un accident en aquesta autopista del Vallès. Les conseqüències dels accidents sovint els avaluem en funció de la gravetat de la incidència: morts, ferits greus i ferits lleus. D’altra banda, un accident també comporta la pèrdua de milers d’hores de treball, malestar i estrès a les persones que es troben atrapades en aquesta mena de retencions. Per tot plegat, l’objectiu de reduir el nombre d’accidents, i especialment els que impliquen morts o ferits, hauria de ser una prioritat de país.

L’actual C-58 té els seus orígens en el projecte de la B-29 dissenyada per accedir amb autopista urbana a Barcelona des de Terrassa. Forma part del famós projecte de la Red Arterial de Barcelona, en el context del somni “desarrollista” de la Gran Barcelona. El 14 de juliol es va inaugurar per les autoritats franquistes el primer tram de 18 quilòmetres (La Trinitat -Barcelona- / Riera de Les Arenes -Terrassa-) dels 22 totals dels projectats. Anys més tard ja es va anomenar A-18, es van desdoblar alguns carrils, es va perllongar, construir el carril VAO i adoptar l’antic nom de la carretera de Gràcia a Manresa: C-58.

En el tram metropolità de la C 58 és on es concentren més accidents. Segons les dades publicades en l’informe EuroRap Catalunya 2014 (Generalitat de Catalunya/RACC) l’autopista vallesana tristament contribueix amb tres trams dins dels 10 trams amb més concentració d’accidents de Catalunya. Precisament el tram des de Barcelona a Cerdanyola de la C-58 figura el tercer lloc d’aquest rànquing. Afegir que El Vallès, i d’acord amb les dades de l’Anuari Estadístic d’Accidents de Trànsit a Catalunya 2014, és la segona comarca de Catalunya pel que fa el nombre d’accidents amb 2.879.

La C-58 conjuntament amb la C-17 i C-33 formen part de la històrica “V” de connexió del Vallès amb Barcelona. De la mateixa manera de l’AP-7 es va convertir amb el carrer Major del Vallès. Aquests són els tres eixos que suporten l’actual Vallès urbà. I és precisament en aquesta xarxa on cal actuar per garantir l’engranatge socioeconòmic i el benestar dels vallesans. És bo recordar que aquestes xarxes són autèntiques “fàbriques” d’emissions de contaminants pels ciutadans del Vallès.

En el cas de la C-58 requereix diferents nivells d’actuació. Per una banda, conscienciar als conductors d’una conducta cívica en aquesta xarxa d’alta capacitat o ocupació. Els conductors són coresponsables del que passa a les nostres carreteres. Una distracció, un excés de velocitat o una actitud agressiva pot desencadenar amb un dels molts accidents que passen cada setmana. També s’hauria d’aplicar a tota la C 58 la velocitat variable per a gestionar la congestió, evitar els accidents o bé reduir la contaminació. Sense una gestió de la infraestructura difícilment pacificarem el trànsit de les autopistes metropolitanes. Aquesta mesura seria extensible a la resta dels dos eixos d’alta capacitat del Vallès (AP-7 i C-17/C-33). En un tercer nivell d’actuació seria la millora de les connexions amb la resta de la xarxa viària i reducció de l’impacte de l’actual traçat. Per exemple, citar la deficitària connexió de la C-58 amb l’AP-7 amb un sol carril a l’alçada de Badia del Vallès en direcció Barcelona. No tot se soluciona amb els radars, poden ajudar però no són suficients per resoldre aquest repte vallesà.

Sabadell, 1 de novembre de 2015