Tot per la vianda
(Article publicat a La Vanguardia, dilluns 30 de març de 2015)
Vivim en ciutats gràcies al fet que la humanitat va aprendre a conrear la terra, emmagatzemar el gra i domesticar certs animals. Tot plegat va començar fa més de 7.000 anys a Mesopotàmia i des de llavors ha plogut força a les 1,5 bilions d’hectàrees de terres agrícoles que cultivem ara. Avui podem comprar centenars de tones de blat de moro del Brasil i recollir-lo al port de Barcelona o Tarragona. Amb un clic o una trucada es pot adquirir aquesta i altres “comodities” agrícoles que permeten, per exemple, fabricar el pinso per a una explotació ramadera de la plana de Vic. Aquest és un fotograma de la pel·lícula del que podríem anomenar la globalització agroalimentària. Es demanden milers de tones de matèries primeres que ja no es produeixen en els nostres camps per engreixar animals que s’exportaran a l’altra punta del món. A quin preu? El que fixen corporacions, operadors i llotges de cotització situats a milers de quilòmetres de les explotacions agràries. La dependència i la manca de sobirania a l’hora d’adquirir les matèries primeres i de vendre la producció agrària aboca molts agricultors i ramaders a un elevat grau d’incertesa. A més, en l’actualitat l’estructura productiva agrària està més adreçada a produir grans quantitats per a tercers que no pas abastir o accedir directament al mercat de proximitat. D’altra banda, també s’ha simplificat i concentrat la indústria capaç d’absorbir el producte agrari amb el conseqüent impacte sobre el preu de compra als agricultors. Lògicament no podem generalitzar, però sí apuntar que tot plegat se sustenta en un cert equilibri precari poc recomanable on el pagès és la baula més feble. Tot plegat, albira l’inici d’una nova etapa d’iniciatives i projectes agraris que consolidaran una nova estructura de producció d’aliments.
Probablement, l’agroecologia pot ser el bressol d’una nova
