dijous, 15 d’octubre del 2015
divendres, 9 d’octubre del 2015
Curs i cicle de conferències
El Vallès: de la societat agrària a la societat industrial
Activitat organitzada per la Fundació Bosh i Cardellach, la Universitat Autónoma de Barcelona i la Generalitat de Catalunya.
Baixa tríptic del curs
dilluns, 13 de juliol del 2015
Nou article de Manel Larrosa
Un Vallès i també dos vallesos
El
debat endegat sobre la possible creació de l’Àrea
Metropolitana del Vallès ha
propiciat alguna declaració apassionada en favor del si o del no i
pronunciaments sobre les identitats Occidental/Oriental del Vallès.
Anem
a pams, arreu del país i des de la societat civil, a grans
territoris com el Penedès, l’Empordà, el Pla de Lleida... se
susciten treballs amb voluntat de mirada conjunta i en gran. Bé,
també caldrien al Camp de Tarragona, però allà la baralla
tradicional entre Reus Tarragona encara no ha madurat prou. No fa
gaire temps, dins el mateix Vallès Occidental, diferències entre
Terrassa i Sabadell impedien també un treball aprofundit, però els
temps han millorat sensiblement.
En
primer lloc, la proposta només pretén dotar el Vallès d’un
instrument inspirat en allò que a Catalunya només existeix a
l’entorn de Barcelona, l’anomenada AMB (Àrea Metropolitana de
Barcelona), institució que arriba i trenca una part del Vallès
Occidental i gran part del Baix Llobregat. És una institució que és
molt per al seu espai, al preu que fora no s’és res en termes de
despesa i govern d’un espai intensament poblat. I, no obstant, el
Vallès, amb 1,3 milions d'habitants, demana algun grau
d’institucionalització i de reconeixement per a poder superar la
seva condició de perifèria deixada.
Avui
dia, les comarques densament poblades resulten molt dèbils en termes
de govern, fet que no succeeix país endins on són institucions molt
útils. Un fet de partida és que la representació política, a
semblança de les Diputacions, es fa a partir d’uns pocs regidors i
s’arriba a la situació que no tots els ajuntaments hi són
representats. Al mateix temps, les competències són molt limitades
(transport escolar...) més algunes que s’han ampliat amb
organismes satèl·lits (tractament de residus, turisme, ocupació,
etc.).
El
sentit pràctic ha portat a reforçar el Consell d’Alcaldes, per
damunt del propi Ple del consell comarcal, com a organisme més sòlid
per tal de facilitar la presència de tots els municipis. Tant és
així, que una llei en tràmit (la de governs locals) preveu canviar
la representació dels consells comarcals per un Ple de signe
semblant al Consell d’Alcaldes.
La
idea d’atorgar major relleu a l’àmbit del Vallès parteix de la
necessitat d’una certa dimensió per a gestionar competències com
transport, promoció econòmica, competències ambientals, etc. avui
legalment impossibles en una comarca i poder fer-ho amb un pes
específic que no sigui de permanent debilitat en relació a la Gran
Barcelona.
Per
a aquest objectiu, la via més simplista seria fusionar ambdós
consells comarcals (política i administrativament) i fer-ne un de
major. No és la millor via i no ens plantegem canviar el mapa
comarcal, ja que un organisme suma no sempre és més eficient que un
de més proper al territori, particularment per a exercir allò que
fins ara ja ha anat funcionant. Però, tanmateix, tampoc cal fer
escarafalls de compartir instruments. Per exemple, el Consorci de
l’Ocupació del Vallès Occidental hauria estat bé que s’hagués
compartit a escala del conjunt del Vallès.
Una
proposta equilibrada podria ser partir d’ambdós Consells Comarcals
i al mateix temps compartir en una nova entitat les noves
competències que només una llei metropolitana ens podria atorgar.
Serien: transport (busos intermunicipals), sanejament (depuradores),
actuacions urbanístiques amb sentit de conjunt (millora de
polígons,...), gestió del Parc Agroforestal del Vallès i un Pla de
formació professional (lligat a un gran espai productiu).
El
millor esquema és que el conjunt del Vallès es regís per un
Consell General format per la suma dels dos Consells Comarcals i que
aquests fossin nomenats directament pels ajuntaments, tant per a la
comarca respectiva, com per al conjunt del Vallès.
Si
així fos, cada ajuntament hi seria representat, superant-se la
situació actual; el Vallès Oriental comptaria amb més membres que
l’Occidental, tot i posseir la meitat de població, i els
ajuntaments majors no superarien en vots els petits, ni de lluny.
Així s’esdevindria un Vallès construït des de baix cap amunt,
des dels municipis i des d’ambdues comarques cap a la visió
conjunta. En temes moderns se’n diu subsidiarietat i respecte a la
base: no fer distant allò que es pot fer proper.
La
representació garantiria un equilibri que avui no s’assoleix i que
seria profundament respectuós amb la dinàmica municipal i
particularment amb els petits municipis. I el treball dins del
conjunt del Vallès podria respectar les dinàmiques entre Occidental
i Oriental, o les agrupacions que han anat sorgint (com la Riera de
Caldes, la C17, el Baix Montseny, els petits municipis, etc.).
En
síntesi, res no es perdria per un reconeixement d’allò que aplega
el conjunt del Vallès i que fins els anys 30, amb la divisió
comarcal de Pau Vila, formava la identitat de fons: un únic
territori amb tres capitals històriques. Avui mateix, ni el fet de
les capitals se sosté davant l’aparició de nous nuclis que fan
d’aquest corredor un àmbit plenament multipolar. El Vallès
conjunt, ni modifica el mapa comarcal, ni les capitals, ni el
sentiment dels àmbits propers, però ajudaria a tothom i exigiria
una cultura de major consens per a les actuacions.
Però,
allò que sí seria realment penós seria perdre la oportunitat
d’assolir un instrument de major escala per les pors de perdre el
llindar menor, quan el planejament precisament és fer-lo des de la
base municipal i comarcal actual. Seria lamentable condemnar-nos a
seguir sent una perifèria llastimosa de la Gran Barcelona. Culpem
sovint Barcelona de les nostres incapacitats, però ara tenim una
oportunitat a les mans. Com diu l’editorial de la Revista
Vallesos (estiu 2015): “de
Vallès n’hi ha un o, en tot cas, molts més de dos”.
manel
larrosa
maig
2015.
divendres, 12 de juny del 2015
Article de Manel Cunill i Llenas a Diari de Sabadell
La bioregió del Vallès
(Article publicat al Diari de sabadell, dilluns 25 de maig de 2015)
El Vallès ha estat, és i serà una realitat ambiental, territorial i orgànica que no entén de divisions i segregacions administratives. I encara menys, de disputes de campanar o de les multicapitalitats reivindicades, i algunes atorgades, d’ençà de la recuperació de les institucions democràtiques. D’altra banda, tampoc no és el pati del darrere de la Gran Barcelona; aquesta il·lusió de megalòpolis que s’ha postulat, reiteradament, des de la segona meitat del segle XX per part de diferents factòtums sociopolítics de la ciutat comtal i rodalia. Una visió urbana on s’imagina el territori de l’altra banda de Collserola, o més enllà del Llobregat i el Besòs, com un conjunt de polígons, carreteres i autovies més o menys endreçat al servei de l’entitat Barcelona.
La bioregió del Vallès és, en realitat, una plana agrícola i arbrada delimitada per les serralades litoral i prelitoral des del Llobregat al Tordera. Un espai vertebrat per rius i rieres que han condicionat, des de fa segles, els assentaments humans. Un territori on el 74% de la seva superfície està formada per espais naturals agraris i forestals, i una trama de ciutats i pobles que ocupen prop de 37.000 hectàrees, bàsicament situada a la plana. Aquesta realitat urbana unida o separada per més de 106.000 hectàrees de natura, d’asimetria fluvial i a redòs dels turons i timbes és el que li dóna al Vallès una identitat pròpia i diferenciada d’altres espais o bioregions metropolitanes. Ara bé, aquesta identitat no només és ambiental sinó també cultural. Al llarg de la història, milers de relacions i d’intercanvis
El Vallès ha estat, és i serà una realitat ambiental, territorial i orgànica que no entén de divisions i segregacions administratives. I encara menys, de disputes de campanar o de les multicapitalitats reivindicades, i algunes atorgades, d’ençà de la recuperació de les institucions democràtiques. D’altra banda, tampoc no és el pati del darrere de la Gran Barcelona; aquesta il·lusió de megalòpolis que s’ha postulat, reiteradament, des de la segona meitat del segle XX per part de diferents factòtums sociopolítics de la ciutat comtal i rodalia. Una visió urbana on s’imagina el territori de l’altra banda de Collserola, o més enllà del Llobregat i el Besòs, com un conjunt de polígons, carreteres i autovies més o menys endreçat al servei de l’entitat Barcelona.
La bioregió del Vallès és, en realitat, una plana agrícola i arbrada delimitada per les serralades litoral i prelitoral des del Llobregat al Tordera. Un espai vertebrat per rius i rieres que han condicionat, des de fa segles, els assentaments humans. Un territori on el 74% de la seva superfície està formada per espais naturals agraris i forestals, i una trama de ciutats i pobles que ocupen prop de 37.000 hectàrees, bàsicament situada a la plana. Aquesta realitat urbana unida o separada per més de 106.000 hectàrees de natura, d’asimetria fluvial i a redòs dels turons i timbes és el que li dóna al Vallès una identitat pròpia i diferenciada d’altres espais o bioregions metropolitanes. Ara bé, aquesta identitat no només és ambiental sinó també cultural. Al llarg de la història, milers de relacions i d’intercanvis
dijous, 28 de maig del 2015
Article de Joan Saborido a Diari de la Creu Alta (maig 2015)
El Vallès vist des de la Creu Alta
El Vallès no és una comarca “normal”.
Ho és des del punt de vista geogràfic, doncs l’espai està
clarament delimitat per les dues serralades –Litoral i Prelitoral-,
la Tordera i el Llobregat, amb el Besòs al mig recollint aigües de
riuets i rieres, entre ells el Ripoll.
Però el nostre estimat Pau Vila ens el
va dividir en dos, perquè ell també considerava elements
socioeconòmics, tal com eren els punts de mercat on s’hi podia
anar i tornar en carro en una sola jornada. Per això Caldes va
quedar al mig, doncs els era igual venir a Sabadell o anar a
Granollers.
Però el món, i el Vallès, han
canviat, i molt, des que Pau Vila va establir els seus criteris.
I al Vallès ja no hi ha carros i els
mercats han quedat àmpliament superats. Avui tenim unes fotos de
satèl.lit que ens segueixen mostrant clarament aquella comarca
natural de sempre, sense solució de continuïtat entre l’Occidental
i l’Oriental; i sobre tot ens mostren uns grans nuclis urbans i
industrials. Alguns d’antics: Terrassa, Sabadell i Granollers, i
d’altres de nous i també molt importants: Sant Cugat, Rubí,
Cerdanyola, Barberà, Mollet, Parets, Sant Celoni. I si mirem la foto
nocturna, veiem llum per tot arreu, doncs bona part d’aquest espai
te una estructura clarament metropolitana, al voltant de la gran
Barcelona, i uns eixos que el vertebren: la B30 i la C58. I
nosaltres, creualtencs i sabadellencs al bell mig d’aquest
entrellat.
Tot això fa que el Vallès no sigui
una comarca “clàssica”, com ho son tantes altres, amb un sol
nucli principal que l’impulsa i concentra serveis; sino que és un
espai territorial molt més complex. I a més és la frontissa entre
la Barcelona oberta al món i la Catalunya interior, és també la
fàbrica d’aquest gran aparador barceloní. És –i sovint ho
oblidem- el cluster industrial multisectorial més important
del sud d’Europa. I a més és un lloc que conserva una qualitat
medioambiental que fa que la gent el valori molt i hi vulgui viure.
I aquest espai, tan dinàmic, tan
important per a tot el país, te moltes veus, moltes opinions, moltes
propostes ... però ningú que les unifiqui, que les defensi amb
criteri i autoritat davant les instancies
Subscriure's a:
Missatges (Atom)